Ja sóc aquí

Dos mesos i divuit dies és el què ens ha costat a la feina migrar tots els serveis a un altre lloc. Dos mesos i divuit dies d’horaris políticament incorrectes, feina per un tub, caps de setmana treballant i desatenció a les activitats socials que qualsevol persona normal pot tenir a la seva vida. I encara que tancat tancat el tema no està podem dir que avui per fi hem acabat.

La veritat és que quant vius un període de feina intensa se t’obliden la resta de coses, no tenirs temps per res, tot gira entorn la feina. Per sort podem dir que d’aquests períodes en tinc pocs, i com aquest que he viscut cap. Però en fi ja us puc dir que torno estar online, disposat a tractar qualsevol tema, perquè mira que n’han passat de coses, però quan estàs més de 12 hores treballant amb un ordenador les ganes d’ utilitzar-lo s’esgoten i d’això n’ha pres bona nota el meu equip a la Superlliga (en l’abisme del descens), el meu professor de la UOC i vosaltres amb la nul.la actualització del bloc.

Però bé ja hi tornem a ser-hi i com inici ja us dic que el tema de la creu de Sant Jordi em sembla ridícula la denúncia realitzada per l’advocat turc, em sembla ‘ruin’ l’actitud d’ETA i la norma d’atemptar (i per l’esquena) contra les forces opressores de l’Estat, em sembla escandalosa la definició del PP català sobre la CUP i la nova Batasuna, i em sembla meravellosa la nova portada del Jueves versió nadalenca. I això en la última setmana, és el que el món no para de girar per molta feina que un tingui,

Formant part de les estadístiques

De la foto ja fa més d’una una setmana i mitja, des d’aleshores falta de temps i poques ganes per escriure. Així és com ha quedat el cotxe després ‘d’entrar a les estadístiques d’accidents’ d’aquest país, tal com va dir el conductor de l’ambulància. Tranquils res greu però si dolorós, un esguinç en l’esternón de la meva ‘costelleta’ com diria l’Oriol, produït pel ‘salvador’ cinturó. Ja us ho dic per sort res a lamentar més enllà d’això.

El cotxe ja ho veieu. La culpa, tràfic dens a les rondes i uns furgoneta despistada que va decidir frenar amb nosaltres i no

I tornant al comentari de ‘l’ambulanciero’ tant de bo aquest sigui l’únic accident que em faci sortir a les estadístiques, perquè l’espant ha durant uns dies.

Temps de càrrega estimat: 40 minuts

40 minuts són els necessaris perquè la càrrega d’un matí, espès, sense cap al•licient ni novetat (per altra banda de tant en tant ja va bé) desaparegui com per art de màgia. Bé per art de màgia tampoc, 20 minutets de bici, circuit trencacames corredor vermell, jo, contra corredor blau, la màquina a un nivell assequible, així a part de suar puja l’autoestima. A més a més el nivell 3 et permet vacil•lar i deixar avantatge al contrincant per superar-lo a la línia d’arribada.

Després ha estat el torn dels estiraments, més que res perquè els meus bessons semblaven dos pedres del Pedraforca. Podem dir que feia un temps que no feia bici.

De fet els estiraments han durat molt poquet, tot i que són necessaris són molt aborrits quan al voltant no tens companys d’equip com la Cullerada, 7m76 o EspaiD explicant batalletes. Això en l’època de bàsquet perquè actualment al futbol7 amb els Txungais la paraula estirament es desconeix, sobre tot per en Tornarem a vèncer.

Però bé, al què anàvem, després dels estiraments uns exercicis abdominals fets a consciència, una consciència que abans d’ahir s’estava foten uns llibrets de pernil dolç i formatge de collons.

I per acabar unes rajades als pericos per picar al fissió Carles o bé unes discussions sobre el Barça amb el fissió Pere.

En definitiva al acabar em miro al mirall del vestidor i puc veure ‘Càrrega finalitzada: Bateria plena’ i tornem a currar amb una mica més d’energia.

El pròxim dia badminton, a veure si passo la xarxa.

Premis Prínceps de Newsticies

Premi a la Cooperació Internacional:
A Carod Rovira ja que gràcies a la seva participació a Televisió Espanyola, aquesta va obtenir un share que ni en el Espanya-Malta.

Premi de les Arts:
Albert Boadella per la seva intenció de no tornar a Catalunya.

Premi a la Investigació Científico Tècnica:
Al senyor Mariano Rajoy més concretament al seu cosí i l’estudi sobre el canvi climàtic.

Premi de las Lletres:
Al jurat que decidirà quin és la lletra del nou himne d’Espanya, única, gran i lliure.

Premi a la Comunicació i Humanitats:
A Telemadrid pel seu reportatge Catalanes de Segunda.

Premi de Ciències Socials:
A RENFE perquè ha aconseguit que en un pais on tothom tira a la seva tinguem un enemic comú.

Premi dels Esports:
A McLaren i la seva esportivitat deixant guanyar a Ferrari un títol Mundial.

Premi a la Concòrdia:
A Esperanza Aguirre per la seva petició al Rey perquè perdones a Jiménez Losantos

Fins quan?

Ens prenen el pèl. Però això no és el més greu, el més greu és que a sobre ho sabem. Fins quan durarà això? RENFE, l’aeroport, l’Estatut, els papers de Salamanca.

No hi ha cap dels nostres representants que sigui capaç de plantar-se i fotre un cop de puny a la taula. Qui ho faci de veritat tindrà molt punts guanyats!

Feina per viure o viure per la feina

Superada la setmana infernal del Corte Inglés en qüestió de feina sembla que hem tornat a la ‘normalitat’. Horaris decents, sense presses, sense angoixes, sense pressions de dates d’entrega.

En moments així perds de vista moltes coses, oblides els petits detalls del dia a dia, preguntar-li a la teva parella com ha anat el dia, aquella trucada a un amic, aquell moment de xerrada amb cervesa a la mà, aquella tranquil•litat que dona sortir de la feina i no pensar-hi fins al dia següent a les 8:00.

No m’imagino estar així tota la vida laboral, no entenc aquesta gent que viu per la feina, quan hauria de ser al revés, la feina et dona per viure. No entenc com aquelles persones que són pares de família (o no) poden arribar a les hores que arriben a casa seva un dia i si i l’altre també, no entenc la diferència de valor que tenen els 5 minuts siguin a primera hora o a última, passen a ser 5 minuts importantíssims a ser 5 minuts de res, hi ha tantes coses que no entenc de la vida laboral…

Tothom té puntes de feina que t’obliguen a treballar més, fins aquí tot correcte, però tingueu clara una cosa, si això es converteix en un hàbit penseu que esteu fent malament, perquè la vida és molt més que treballar, la vida són la parella, la família, els amics, els teus moments.

Arriba el cap de setmana i el penso gaudir al màxim!!!

PD: Ja he pogut posar-me al dia de tots els vostres blogs!

Temps de canvis...i de feina

El canvis normalment sempre són bons. I en un canvi precisament és en el que estem immersos aquí a la feina per això deixeu-me que durant uns dies estigui semi desaparegut, us deixi de llegir en silenci o comentar el post de torn.

El canvi també comporta això feina, feina i feina. Intentaré dedicar-vos si més no uns minutets al dia, però al ritme que anem acabaré dels ordinadors, Internet i altres aspectes del ciberespai fins als mateixos…

Permeteu-me l’absència a molt pesar meu. Per poc que pugui em faré veure o sentir.

Temps passats

Fins no fa gaire tots ens posàvem les mans el cap pel tema de les caricatures de Mahoma criticant la falta de llibertat d’expressió. Però és clar tot canvia quan ens toquen el què és nostre, aleshores l’opinió varia al igual que la jaqueta.

Els amics de la COPE ja han fet una creu a la gent de l’Hormiguero per la seva paròdia de ‘L’últim Sopar’, a la gent del Jueves ja sabem com els va anar amb la seva caricatura del Rei, al igual que el diari Deia i els que van cremar una foto de Sa Majestats a Girona. Això ja ens ho explicava ahir en Puji a la Cullerada, però jo vull afegir alguna cosa més, vull dir que sense anar més lluny estem parlant de sentències selectives ja que el senyor Peñafiel no para de parlar malament de la futura Reina d’Espanya, o al Tomate debateixin si la Infantaa es divorcia o no? Això no és faltar a l’honor? En fi sentencies selectives. Avui serà amb el Rei però demà pot ser amb algun amic del fiscal.

I per acabar d’empènyer la llibertat d’expressió pel barranc podem parlar de la sentència condemnatòria contra Alasbarricadas.org perquè en el seu foro es criticava/s’escrivien injuries segons el fiscal contra Ramoncín, el qual molt gustosament els ha posat una demanda, (i rotllo Cuní), una demanda per cert molt típica de la SGAE, una associació que està darrera de més de la meitat de demandes injustes d’aquest país pel tema de drets d’autor, etc.

Em preocupa aquesta sentència perquè ens posa en una situació una mica difícil a tots els propietaris de blogs, webs, etc. on la gent participa activament. Què passa hauré de esborrar tots els comentaris on es digui que els Borbons i en Ronaldinho són uns vagos no sigui cas que vingui el fiscal o qui sigui a dir-me que clausuri la web o controli els comentaris de la gent=limitar llibertat d’expressió.

Definitivament estem arribant en un terreny molt pantanós i ple de fang, on ens podem emmerdar fins les orelles. Tornem a temps passats, temps de censura, temps de fer callar la gent que no pensa com el fiscal, temps de repressió, és això el què volem? Qui pararà els peus a la SGAE, al fiscal, qui?

Mama por.

Neix 6 d'octubre...

Perquè les nostres infraestructures fan riure, perquè ens acusen de perseguir el castellà quan és la nostra llengua la que està en perill de desaparèixer, perquè donem més però rebem menys, perquè nos ens permeten ni practicar l’esport amb normalitat, perquè estem farts que els nostres representants votin una cosa aquí i diferent a Madrid, perquè el nostre estatut està al Tribunal Constitucional, però sobre tot perquè el nostre futur, les nostres necessitats i la solució als nostres problemes els hauríem de decidir nosaltres!!

Neix una nova plataforma disposada a intentar donar un pas endavant, a demostrar que el sobiranisme polític i social està més despert que mai. Se'ns convida a tots a adherir-nos.


Així doncs tots cap a ............. www.6doctubre.cat

Merceditas!!

Segurament es tracta de la presentadora a la qual li tinc més mania últimament, això si sense poder competir amb Teresa Viejo, però fent mèrits per arribar al nivell. Ja sabeu que estic parlant de Mercedes Milà, la proclamadora de llibertats, defensora del dèbils, denunciadora de les injustícies i martiritzadora dels fumadors.

Capaç de enfonsar psicològicament a una persona perquè fuma però a la vegada pujar als altars, en aquest cas un noi travestit però podria ser una noia o un noi, que està posant ‘catxondo’ a mitja casa amb la seva particular manera de tractar, vaja amb la mà més llarga que un pop. En fi, a casa meva això té un nom, però a la Mercedes li ha caigut bé.

Però el problema que Mercedes em caigui malament és degut a que es creu que té en propietat la veritat absoluta, on ningú li pot discutir res, i que només la seva opinió és la bona i la resta són simples annexos d’enciclopèdia que ningú mira. Però la Milà no és queda a gust amb aquesta possessió de la veritat així que també és una no ser si declarada feminista on defensa la llibertat de les dones (res més lloable) però d’una manera molt especial sempre, ridiculitzant als homes la qual cosa em sembla bastant nefast. Prova d’això és la primera prova que els han posat als personatges de GH9 (ja sabeu que m’enganxo fàcilment a la programació anomenada basura, si més no, el just per estar enterat del tema) on els homes faran exclusivament el què diguin les dones, fins aquí cap problema, però el problema bé quan la primera ordre és que els homes facin de pornotxatxa, au! En calçotets i davantal. Segurament la prova no l’escull ella, però si que li encanta. A mi ni fu ni fa la veritat, però després que certs personatges no em defensin segons quines coses, ja que això els sembla graciós, però si fos al revés seria una ofensa i un atac contra la dona.

En definitiva, que les llibertats, les injustícies, etc. alguns només les veuen cap una direcció, i a mi aquesta defensa (extrema) de les coses em provoca una mica de pudor.

Una altra Diada

Dia 11. De nou celebrem la derrota, de nou reclamem les nostres llibertats i de nou sembla ser que ningú ens escolta, ni nosaltres mateixos.

Una diada amb el rerefons d’una llista de mancances, injustícies o digueu-l’hi com voleu cap al nostre país:

- La vergonyosa falta de llum durant tres dies a Barcelona i aquí no dimiteix ni deu. Però després no hi ha problemes d’infraestructures.
- La quantitat de problemes que hi ha per fer arribar l’Ave a Barcelona, no recordo quan van fer el tram Sevilla – Madrid tants problemes (ja fa més de 10 anys recorde-m’ho). Però segueix sense haver-hi problemes d’infraestructures.
- Les promeses incomplertes d’inversions per part del Govern central que a la vegada és el Govern de la Generalitat.
- La prohibició/’cacicada’ del partit de la Selecció Catalana vs. EE.UU. de manera totalment dictatorial per part de la RFEF.
- La quantitat de falsedats que acusen a Catalunya com un estat opressor de castellanoparlants, tot i que la llengua que va camí de desaparèixer és el Català.

Però per a què aquesta llista no segueixi creixent cal fer un pas endavant i deixar de queixar-nos per passar a actuar. Només desitjo que les paraules llençades pels expresidents de Catalunya arribin algun dia a fer-se realitat (llegir EspaiD).

Immobilisme

Últimament no paren de sortir propostes de referèndums, plataformes sobiranistes, refundacions del catalanisme, vagues tributàries, etc. en fi una quantitat de paraules que han omplert diaris i segurament seguiran omplint.

El problema està realment en que aquestes paraules es quedaran en això en paraules que omplen diaris i que la gent no recordarà fins noves propostes, nous enganys perquè mai acabaran convertint-se en fets.

Però que això passi en tenim la culpa tots. Culpa dels polítics per declarar promeses que mai es compliran o diran que si al parlament de Catalunya per dos dies després negar-ho a Madrid. Culpa de les institucions públiques i privades, com el Barça o l’Espanyol que quan es vota si s’autoritza el partit de la selecció catalana uns no hi són i els altres no revelen el seu vot (quien calla otorga, tant de bo m'equivoqui), culpa teva per no manifestar-te, no fer-te sentir molt més en les teves recriminacions, culpa meva per no fer res quan veig que es riuen a la teva cara quan el tren arriba tard per enèsima vegada i marxo cap a casa mirant cap a un altre lloc perquè és el més còmode.

Immobilisme defineix aquest país que des de finals dels 70 no tenim collons a reclamar res per no aixecar gaire la veu. I ja veieu cada dia contem menys perquè com deia en Villaroro, en el seu article de fa una setmana (podeu veure-ho a Espai D), per Espanya ja no som un problema, perro ladrador poco mordedor, deuen pensar.

Immòbils, sempre immòbils.

PD: Degut al post de Tornarem-a-vèncer m’he encès.

Les diferències són bones

En aquesta època de globalització on et pots menjar una hamburguesa dels senyors M des de Barcelona, fins a El Cairo, passen per Estocolm no em deixa de sorprendre les diferències evidents, ja siguin culturals, socials, etc. entre diferents persones separades ‘només’ per 300 quilòmetres o inclús menys.

Per ‘sort o per desgracia’ (valgui l’acudit fàcil) he viscut en els últims dos anys una gran número del que seria una de les celebracions ‘crec’ més antigues que es coneixen, la celebració del matrimoni, vulgarment anomenada boda. Aquest acte conegut mundialment presenta diferents versions depenen del lloc on es celebra ja sigui boda civil o religiosa. En un lloc el nuvi espera la núvia per a que li posi la flor a la solapa, en l’altre el nuvi espera dins, en un lloc aplaudeixen al final, en un lloc fan una broma al nuvi, en altres tallen la corbata i en altres no fan res. Això només és una petita mostra de les diferències que hi ha entre nosaltres.

Amb això el què vull dir que per molta globalització que hi hagi en alguns aspectes en altres no hi és. A les persones les crea el seu entorn, les seves costums, les persones, per sort, són diferents, pensen diferent, actuen diferent, parlen diferent!! Riquesa cultural. Perquè la gràcia està en que no és el mateix menjar migues a Zaragoza que fer-ho a Viladecans, no és el mateix un bon plat de pasta a Nàpols que els tallarines d’un italià del raval, fumar en Xixa a el Cairo o fumar un piti clandestí en els lavabos del cole, passejar per La Concha de San Sebastián o anar de compres per la cinquena avinguda de Nova York, …això és el que enriqueix a les persones, conèixer coses diferents en el seu entorn original!!

Segurament que pensareu que això no té res a veure amb l’inici del relat, però la veritat haver viscut tantes celebracions m’ha fet veure la diferència que hi ha entre nosaltres sobre un mateix concepte i per extensió en més coses...i m’ha agradat. Perquè si tots féssim el mateix no creieu que seria molt avorrit?

Desitjos

Defecte de les persones aquest de desitjar sempre el què no és té. La inconformitat és bona en molts aspectes, per superació, per treball, etc. Però són moltes les vegades que aquests desitjos d’aconseguir el què no tenim ens provoquen una ceguera que evita que gaudim de les coses que tenim, que ens envolten, que gaudim, i segurament són igual o millors que les que no tenim, però precisament el fet de no tenir-les és el què les fa desitjables.

Per sort o per desgràcia les persones som així i sempre desitjarem més el què no tenim que gaudirem més el que tenim. Ja és diu que les coses es troben a faltar quan les deixes de tenir.

PD: Post dedicat a tota aquella gent que després d’unes bones vacances sempre desitjen les vacances dels altres.

Fantàstica Toscana!

Ja farà dos setmanes que vaig arribar d’Itàlia, de la Toscana més concretament que li dona més glamour, i si la meva primera visita al país de la pasta va ser fantàstica, aquesta segona m’ha deixat totalment enganxat.

Us fare cinc cèntims del recorregut…vam volar a Pisa on vam recollir el nostre company de viatge un Fiat Diesel blau que ha donat un rendiment espectacular (1400 Km i un acte heroic de la seva direcció assistida per salvar un ciclista boig). La ciutat de Pisa permet fer la broma fàcil que es veu dePisa, dePisa, ja que com a encant més captivador és la famosa torre inclinada. La nostra arribada al centre d’operacions (una casa rural envoltada de vinyes i oliveres) va ser dramàtica sort que ens va rescatar la propietària venint-nos a buscar amb el cotxe en un acte que qualsevol personatge de les verdes contrades de França no hagués fet mai.

Ja instal•lats cada dia ens vam dedicar a visitar la zona. La fantàstica ciutat medieval de Siena, amb les seves contrades i la seva piazza on es realitza la carrera del Palio més important d’Itàlia. Molt a prop la població de Sant Gimignano amb les seves torres de 3x4 més altes que un Sant Pau signe de riquesa i prepotència i més a l’oest Volterra, vorejant ja l’anomenat desert de la Toscana, grans camps de blat daurats pel sol. A Florència i vam anar tres vegades, la primera t’atabales, tanta cosa a veure, tants monuments que si en David, que si el Duomo, etc. La segona vegada la gaudeixes, més tranquil•litat, que si Santa Croce, que si unes vistes panoràmiques des de la piazza Miquel Àngel. I la tercera vegada t’enamora, tot i la falta de ‘contaminació lumínica’ de les zones més emblemàtiques, per la nit Firenze, com es diu realment, omple els seus carrers de músics, i d’un ambient especial que fa que el Ponte Vecchio agafi un altra dimensió. I sense oblidar-nos de Lucca, ciutat emmurallada, o San Miniato amb una torre que un home va fer construir no sé molt bé perquè.

No penseu que tot ha estat estrès i pedres, la Toscana per sort et permet relax, des de la platja de Viareggio per sobre amb els seus edificis del passeig marítim modernistes o de Cecina per sota (això si el 90% del territori de platja és de pago), fins a les cales de pedres on és impossible aparcar sense infringir com a mínim 17 normes de circulació prop de Livorno, que per cert és una ferma candidata a ser la ciutat més bruta del món, o sinó sempre us podeu perdre per les carreteres perdudes que serpentegen entre les vinyes.

En fi Itàlia m’agrada i molt. País d’homes que han canviat el món, com Galileo, Miquel Àngel, enterrats a Firenze, Leonardo DaVinci, que com el seu nom indica és de la població de Vinci on per cert vam sopar molt bé. País de conduccions temeràries (un dia en parlaré). País de pasta, pizzes,crostinis i vins com els de la zona Chianti, de restaurants familiars com l’Oh!Barone, que un parell de nits vam visitar. País de curiosament morenos (ja que es passen el dia sota la ‘sombrilla’), i presumits. País molt semblant al nostre, però molt més antic on totes les ciutats tenen un part important de la història d'aquest món, un país on qualsevol poblet de 4 habitants pot tenir una escultura o una pintura de Miquel Àngel que qualsevol important ciutat europea pagaria per tenir-la. I aquesta història queda reflectida en les seves edificacions, monuments, escultures, etc.

Encantat d’haver estat a Itàlia, i pensant quan tornar-hi.

Desgraciats

A vegades penses si realment la gent que t’envolta són persones o monstres de dubtosa procedència. Això mateix estaria pensant el passatger català del transatlàntic Jules Verne entrevistat ahir per la televisió quan recordava els comentaris realitzats per alguns dels altres passatgers que l’envoltaven en el moment que la tripulació va anar al rescat d’una pastera a la deriva a alta mar.

Les suposades persones van dedicar comentaris com “és el seu problema”, “ja saben a què estan exposats”, “són negres”, “que els donguin pel cul” i ves a saber quantes perles més que l’entrevistat no va voler recordar.

Malauradament existeixen persones així capaces de diferenciar classes socials, races, religions, etc. inclús en casos de vida o mort. Segurament aquestes persones no tardarien en demanar que es rescatés qualsevol nàufrag d’algun iot a la deriva, perquè el considerarien un dels seus. A cas els altres nàufrags no són persones ?.

Fets lamentables com aquest existeixen en el món cada minut, cada segon, malauradament no fa falta anar a alta mar per trobar elements així, pot ser el nostre veí, el nostre cap, la senyora que compra el pa cada matí, etc. Per sort encara existeix molta més gent contrària a aquesta manera d’actuar.

Santornem-hi

Tornem al ‘tajo’. Les tres setmanetes que hem estat sense currar han passat volant, senyal que han valgut la pena. La tempesta d’ahir que plovia de baix a d’alt i de dreta a esquerra era l’anunci del final de les vacances (a part de descobrir que casa meva té filtracions més grans que la directiva del Madrid), de la mateixa manera que la tempesta del dilluns 6 va indicar el retorn d’aquesta Itàlia que m’ha meravellat. Tinc moltes coses que m’agradaria explicar del viatge, la pressa de pèl als catalans, la poca feina d’alguns i més cosetes, però em conec i no us puc prometre res.

Simplement volia dir-vos que torno a estar per aquí.

PD: Això si la mitja jornada em permetrà gaudir del que queda de Agost de manera més intensa que no pas si curres tot el dia.

Cap de setmana a Londres i vacances

El passat cap de setmana l’Edu, l’Eli, l’Eva i un servidor ens vam desplaçar a la capital inglesa per visitar a la Condesa.

Ja feia ven bé 10 anys de la meva única visita a Londres i la sensación que en tenia era que m’havia agradat, independentment que el viatge fos el de final de curs. Us puc confirmar que la sensació és manté. La jornada que ens va preparar la condesa va ser maratoniana però necessaria per sentir Londres en tots els seus estats. Sol, pluja, cookies espectaculars, unes pintes, Picadilly, Trafalgar Square, el bluf del canvi de guàrdia, etc. Tot això i més va tenir el seu moment. La pallisa va ser escandalosa però va valdre la pena, ara toca tornar-hi amb més calma i segurament amb una visita a Stamford Bridge o FlyEmirates Stadium, més Pubs,...en fi merci a la Condesa pel cap de setmana i al Manel per la seva visita per sopar.





Ha estat un bon inici de vacances i serà millor quan avui comencin oficialment(per mi) les santes amb les Havaneres i el rom cremat. Glòria a les Santes.

Els xinesos

El meu únic problema amb el món asiàtic és redueix a les seves pelis de por, perquè fan molta por, però molta…només imaginar-me la noia aquella amb el cabell greixós sortint de la Tv en la peli de ring, o què em dieu de l’asiàtica d’Anatomia de Grey que l’altre dia va aparèixer sense celles!!!! Terrible!!! Sembla en Baldemor de Harry Potter.

En fi tot això us ho explico per demostrar que la meva relació amb els asiàtics és bona, menjo xino, menjo sushi, compro sabates, jugo als xinos,etc… vaja, un que té debilitats asiàtiques.

Però últimament estic acollonit per una sèrie de fets que poden canviar la vida a la terra tal com la coneixem avui si els xinesos es posen les piles. Per començar recordem que els xinesos són molts milions i milions de persones i això els dona una força suprema. Entre altres coses tenen el poder de poder canviar la trajectòria de la terra, us preguntareu com, doncs molt senzill, saltant tots a la vegada!!!! Això faria que la terra varies la seva volta al sol, canvi climàtica, bla bla bla…Tot i que això ja s’ha intentat fer a nivell mundial i no ha funcionat, els xinesos són molt disciplinats no com nosaltres i serien capaços. De totes maneres hi ha hagut gent que s’ha atrevit a desmontar la teoria.

Però aquí no s’acaba tot, penseu si un dia decidien banyar-se tots a l’hora adeu a Venècia!!!! O simplement que celebressin Sant Joan, vinga a cremar, adéu a la capa d’Ozó en dos dies. En fi que sort que són bones persones i algun dels seus habitants encara estant vivint apartats de la civilització i molt més feliços perquè sinó…!!!

De totes maneres tot això seria suportable per la humanitat, tant les inundacions (consultar Waterworld) , com el multisalto, però la última notícia que he llegit seria inaguantable, quedar-nos sense Internet!!!Ahhhhh!!!! Com seria possible? Doncs si els 162 milions de xinos que tenen Internet fessin click a la vegada segur que això peta, però de veritat …

Vaja que he fet un post molt patillero però si més no informador, això si només espero que els xinesos es mantinguin tranquils i sobre tot quiets.

Widgets

Després de tant remenar i remenar per Internet barallant-me i gaudint a la vegada amb el Web 2.0 (quan ja es parla de Web 3.0), els CSS, els widgets, els plugins, blogs, facebook i una infinitat de coses més m’he decidit a penjar-ne dos al blog (al qual pot ser li queda poc de vida si decideixo canviar-me de residència blogaire, no física).

Els dos afortunats són dos widgets que em porten de corcoll des de fa ja un tempos perquè em tenen bastant enganxat, el LastFm i el Flickr, música i imatges respectivament. En un i podeu trobar les cançons que vaig escoltant al llarg de la setmana i artistes similars als que escolto(és la gràcia de d'aquesta ràdio on-line tu suggereixes i ell ofereix a vegades amb més o menys criteri) i en l’altre les fotos que vaig penjant.

En fi, si us bé de gust i podeu entrar sereu benvinguts!!!

Ja cansa

Les dades d’un nou estudi sobre l’Estatut de Catalunya m’han fet agafar ganes de nou d’aixecar un mur des de la Vall d’Aran fins al Montsià, però a diferència d’altres vegades a l’altre costat del mur també i engegaria els nostres ‘representants’.

L’estudi revela que més d’un centenar d’articles de l’Estatut de Catalunya recorreguts pel PP davant del Tribunal Constitucional també estan presents en els altres estatuts de la resta de l’estat. Realmente em sembla una broma de mal gust i més quan fa un mes Rajoy deia, en una entrevista a la Vanguardia (clar que suposo que les declaracions en una entrevista a la Razón no serien les mateixes), que el tema de l’Estatut era aigua passada. Quina barra ha tardat poc en recórrer al tema de nou quan el Gobern ha aconseguit realitzar detencions de mèrit d’etarres. El problema és que l’amic Rajoy busca desesperadament complicitats a Catalunya (suposo que dels votants de CiU) de cara a les generals, quin valor, després de tota la merda que ens ha tirat a sobre bé i guinya l’ullet, la veritat és que em fa por que algú a sobre li posarà bona cara!

I perquè ens encenem tant quan algú ens ataca (si més no jo) doncs perquè veig que els postres estimats ‘representants’ no fan res, miren, calles i giren el cap. On estan les queixes al govern per la falta de paraula de Zapatero (semblant a les promeses de Calderón sobre Cesc i Kakà), on està el Prat, on està rodalies, etc. Tots amb el cap sota l’ala i amb por per perdre la cadira. Quins caradures que em tornin els calés…vaja el meu vot.

Fets i gent del ATM (1) - Els Cagadubtes

He decidit aprofitar els meus trajectes en transport públic a/per Barcelona per escriure una sèrie de relats per descriure personatges i fets curiosos que conviuen amb mi durant aquests desplaçaments. Avui comencem per ‘Els cagadubtes’, que realment són els que m’han portat a fer aquesta sèrie de relats:

Segurament quan l’Eli llegeixi aquest post pensarà que sóc un flipat, però la meva història té una demostració empírica i un testimoni, la Laia.

Des de fa ja unes setmanes hi ha una parella que agafa cada dia el bus per venir a Barcelona a primera hora del matí. Fins aquí no hi hauria res de curiós si no fos pel fet que aquesta parella quan pugen al bus s’asseuen de primeres a la quarta o cinquena fila per immediatament després d’unes deliberacions entre ells i mirades darrera s’acaben asseient als seients del final del primer tros d’autobús (ja que és un autobús doble).

Pensareu que sóc tiquismiquis (com en Puji) però aquest fet s’ha repetit, no una vegada, sinó quatre o cinc que jo hagi vist en dos setmanes. Realment aquesta història sense sentit em té intrigat (amb algo m’haig de distreure), què els passa pel cap perquè cada dia canviïn de seient, perquè no ho escollen abans, perquè segueixen donant oportunitats a uns seients que no els convenç, són amnèsics rotllo memento o prefereixen estar al darrera com la fila ‘dels mancos’ al cine i així fer ‘tocamientos’. La veritat és que no ho sé.

El primer dia que vaig explicar la història l’Eli (amiga i companya de bus) es va riure de mi, cosa altrament molt habitual, però si avui hagués estat allà com jo i la Laia (amiga i companya de bus 2.0) ho entendria i ara pensaria definitivament que

Aquest fet em genera preguntes, estic tant avorrit al bus com per estar pendent de tonteries com aquesta? Sóc jo el freak o ells?

PD: Post dedicat al la Laia i l'Eli.

El perill de convertir-se en habitual

L’altre dia el presentador de les notícies de Cuatro comentava, fent referència a l’últim atemptat comès a Irak, que tot i la cruesa de les imatges s’havien de mostrar ja que sinó corria el perill de convertir les morts d’Irak en un fet habitual i ‘sense importància’, vaja en una rutina com qui va comprar el pa o qui va al gimnàs. El fet era justificar les imatges però en el fons és veritat, les coses dolentes que passen amb freqüència s’acaben convertint en habituals i per tant la gent se n’oblida, però això no fa que desapareguin.

Amb la violència de gènere malauradament sembla que anem pel mateix camí, estic fart de veure notícies de l’estil dona assassinada pel seu marit davant dels seus fills, mata la dona i es fot un tret, etc. Si això li sumem la frivolitat amb que els famosos de segona línia han tractat el tema per cobrar una milionada en els programes del cor, com si això fos com qui passa un refredat, ens trobem davant d’una situació preocupant.

Són moltes les campanyes realitzades per l’estat, governs autonòmics i ajuntaments per intentar evitar uns fets que no s’arreglen amb campanyes publicitàries, sinó amb prevenció. Però no parlem d’un treball de 1 any, parlem d’un treball diari a les escoles, centres educadors, etc. un treball continu i perseverant any rera any, que fomenti el respecte pels altres ja sigui home o dona i buscar la igualtat real entre sexes, no la igualtat de tonteries com senyals de trànsit amb ninots amb faldilles. Perquè és l’educació que han rebut aquestes persones i l’entorn en què han conviscut les que defineixen el caràcter d’un individu, i si a tu a casa t’inculquen la les dones a la cuina, els homes al sofà i ja està, si no hi ha ningú que et digui el contrari t’ho creuràs i actuaràs igual.

Per tant des d’aquí demano a les institucions corresponents fer més insistència en la prevenció que no pas en campanyes publicitàries, perquè estic segur que el maltractador ni les veu i els altres ja sabem que això no va així.

Interquè? Internet.

El món d’Internet permet moltes coses, moltes bones i moltes de dolentes, però el què no es pot negar és d’aquestes hi ha una part important que són sorprenents.

Per mostra el blog d’una dona de 95 anys de Muxia. Em sembla simplement impressionant que una persona de la seva edat demostri curiositat per un tema com el d’Internet. Clar que la meva estimada iaia té un domini del tetris amb la GameBoy que més d’un ja voldria, mentre escolta la ràdio pels walkmans. Fets com aquests, una mare que no ha tocat mai un pc i es connecta amb el Skype per parlar amb el seu fill a l’altra banda de món o uns avis de Jaén que veuen el seu nét nascut a Figueres mitjançant una webcam són fets que eleven la tecnologia als més alt dels altars.

El món tecnològicamet canvia cada segon, això no és cap novetat. Però el què fa que canviï són persones com tu o com jo, o com aquesta dona que als seus 95 anys volia saber què era això d’Internet. Mentre hi ha persones interessades en la innovació, en descobrir coses noves, en evolucionar al cap i a la fi, el món tira endavant. Ara només hem d’aconseguir que tothom hi tingui accés.

Podria quedar-me a casa

Cotxe bomba a Londres, Glasgow, Yemen, etc. són les últimes notícies que ens arriben de diferents parts del món que fan alterar les vacances de més d’un. Però la veritat, perquè haig de canviar els meus plans? No em dona la gana, perquè haig de deixar d’anar a Londres d’aquí tres setmanes, per una amenaça de bomba? Si fos així no sortiríem mai de casa i més en un país com aquest on l’amenaça d’ETA està sempre present.

Però perquè m’haig de preocupar d’amenaces terroristes quan, si ho penses bé et pot passar qualsevol cosa en qualsevol lloc, un accident de trànsit, un atac de cor, i no ho dic en el sentit poruc o de pànic… ho dic en el sentit que no té sentit quedar-se pensant en tots els ‘perills’ que hi ha allà fora, perquè el què hagi de passar, passarà estiguis dins o fora de casa, lluny o prop, és igual.

Així que ha gaudir que són dos dies, viatgeu, aneu a passejar, a la platja, amb bici, el que us vingui de gust perquè la satisfacció és molt més gran que no pas la de lamentar-se a casa de lo malament que està el món.

Farsa i boicot.

En el món de la Tv hi ha hagut i hi ha infinitat de sèries, i moltes més que han d’aparèixer. De totes aquestes sèries un pot esperar moltes coses, no esperar res, ignorar unes altres i tolerar la resta, però hi ha coses que passen de frenada.

Puc acceptar que gent de 35 anys passi com adolescent d’un institut amb històries increïbles quan a tu que també has anat a l’institut el més emocionant que has vist ha estat el company de pupitre menjar-se una canica de vidre, germanastres en zel que es lien entre ells, grups de música que apareixen de sota les pedres o internats que vesteixen de manera més escandalosa que el Riviera, però el què sota cap concepte acceptaré serà que dos ‘mosses’ com Natalia Verbeke i Jaydy Michel es barallin per Antonio Resines…!!!! Una mica de respecte home!

Demano des d’aquí a Telecinco que rectifiqui el guió o classifiquin la sèrie de ciència-ficció, estic indignadíssim i mira que no segueixo la sèrie, el què sé és el que veig en els resums de zapping i converses laborals.

Boicot a Telecinco fins que hi hagi rectificació.

PD: Només serà possible gaudir de CSI i mira perquè en Grisom és en Grisom.

Reconciliació tecnològica

Ahir va tenir lloc el primer acte de reconciliació tecnològica a casa meva, després de dos mesos sense televisió degut a la presència d’esquerdes en la última, ahir va venir per quedar-se la Hitachi 42PD8600.

Dos mesos de dures converses (com no portades per l’Eva, el meu caràcter no em permet tenir discussions, sóc nefast en les negociacions), amenaces de ‘careos’, televisions d’exposició i frases condicionals, per fi s’ha acabat, de la paret ja penja la televisió. S’ha acabat ‘axinar’ la vista per llegir els subtítols d’en Hiro a la sèrie Herois, s’ha acabat desconnectar el Tdt per connectar el Dvd, ja no sabia que fer era més gran la pantalla del Pc que la del menjador.

En el record ens quedaran aquests dies de xerrades amb l’Eva, d’explicar-nos coses que ens han passat durant el dia (de fet en el meu cas sempre eren coses de feina, em passo gran part del dia allà), sopar a la terrasseta, les 23:58 (eh Oscar), etc. I tot perquè la televisió ha tornat ja ja ja

En fi ara només queda que torni la Ovation de Grundig, que va haver de marxar degut a una falta de reproducció de cd ¿? Que complicat tot plegat, jo només volia alguna cosa per escoltar música quan no tenia la televisió, i mira, he estat sense les dues coses.

Definitivament, estaré un temps sempre comprar-me res a la secció de tecnologia de qualsevol establiment, penseu que tinc un mòbil a casa per canviar el que tinc i no ho he fet, segur que té algun defecte.

20:06 Hora peninsular

Platja, sol, paella, clara, olivetes, estrella, migdiada, terrasseta, sorra, tovallola, martini, avió, vacances, relax, turistes, descans, etc.

Ahir va començar l’estiu oficialment a les 20:06 i jo a l’autobús del Casas parat a Gran Via, després a Glòries i després al peatge, perquè no podia frenar sinó es parava. Tristíssim. Quin merda per favor!!!

Sort que sopar a la terrasseta amb unes espelmetes del tot a cent, una estrella, les tovalles noves que per ‘només 10 euros’ havia trobat l’Eva i una pizza em van fer recordar el què és l’estiu, el relax i la bona vida.

Foto: Gerard A. usease meva.

Internet no és satanàs.

Estic emprenyat. Emprenyat amb la ‘dimonització’ que es fa a vegades de manera gratuïta d’Internet i els seus serveis. Emprenyat pels titulars sensacionalistes.

Sense anar més lluny ahir una notícia: “Un vídeo sexual de una menor evidencia los peligros de la web 2.0”. Realment la notícia és d’aquelles que fa mal, els menors i els abusos sexuals realment fotent de mala llet i amb ganes d’estampar un bat de beisbol a la cara d’algú. Però jo avui sense frivolitzar sobre la notícia (perquè si la llegeixes veus que el tema va per un altre lloc) m’agradaria comentar la segona part del titular, el que fa referència a ‘los peligros de la web 2.0’.
Per qui no ho sàpiga les web 2.0 són aquestes webs creades a base dels continguts propis de la gent, xarxes socials, ja siguin rotllo MySpace, els propis blogs o els programes de compartició de fitxers, etc. Com tot en aquesta vida té les seves coses bones, per les quals la majoria de gent ho utilitza i les seves coses dolentes, de les quals la gent maligna s’aprofita. Però amb Internet sembla que val tot. Qualsevol notícia dolenta relacionada amb Internet es magnifica. En el cas concret de la notícia que comento té a veure amb un vídeo difós per xarxes de P2P on es veu una menor practicant sexe amb altres nois en un parc públic i gravat amb un mòbil. S’està culpabilitzant a Internet del fet perquè el titular ho sembla, per contra amb tots els meus respectes jo em pregunto, era un parc públic? Que fa una menor practicant sexe en un parc? Perquè es deixa gravar (perquè el vídeo segons diu la notícia es consentit) amb un mòbil? Hem de culpar a les noves prestacions del mòbil d’aquest fet i també d’altres agressions físiques que tenen lloc en les escoles pel simple fet que són gravades amb ell?

Sense explicar-me molt bé, ho sé, us vull fer veure el sentiment que tinc que a vegades em dona la sensació que en el tractament de la notícia es fa entendre que sense Internet (en el cas que ens ocupa no hagués passat). Jo crec que el fet hagués passat igualment però no ens haguéssim assabentat, per tant en lloc de senyalar amb el dit les noves tecnologies de manera acusadora sempre (tot i que és cert que en altres ocasions són culpables), aprofitem-nos d’elles per denunciar fets com aquest que pot ser no sabríem si no és per la Web 2.0.

Per acabar només m’agradaria comentar un fet sobre un dels altres ‘perills’ d’Internet, a mi només m’han falsificat la tarja de crèdit una vegada i va ser de la manera tradicional, no per Internet. Internet té les seves coses bones i també moltes de dolentes estic d’acord, però com tot en aquesta vida, com els cotxes, els mòbils, la tele, etc. però la barra lliure per criticar Internet perquè si em pot.

PD: Segurament és una visió molt objectiva perquè em toca de prop per la feina, però és el què sento. Espero les vostres opinions també igual d’objectives.
PD2: Pot ser he agafat d'exemple una notícia pot ser massa delicada però crec que es tracta d'un exemple clar. Per suposat que estic en contra de tota difussió ilegal de contingut d'aquest tipus i més si els implicats són menors.
PD3: Dilluns Crònica d'una boda 2

Crònica d’una boda – Part 1 “Camí a l’església”

Per fi s’ha acabat la setmana d’estrès. Pràctiques, dentista, feina i la boda de ma germana van fer de la setmana passada una passada de setmana. La feina per variar es va acumular el divendres a última hora, lluny d’estar tot preparat jo ho tenia tot per fer, la pràctica, netejar la casa (la família venia a sopar i dormir), preparar la música per dissabte, rentar el cotxe, etc. vaja un caos que es va resoldre de la millor manera posible, vaig entregar la pràctica sense acabar, vam sopar a les 00h de la nit!, la música dissabte el matí i el cotxe, je je, el cotxe... sense rentar. En fi un caos.

El dissabte tot i semblar que la situació estava controlada no era així simplement perquè es feia un quart d’hora tard per fer-nos les fotos de rigor i el meu pantaló va decidir obrir-se i airejar les meves parts nobles. Sort que la Iaia és una màquina, riu tu dels xinos, tricotores i overlockistes...’tan sólo una llamada’ va fer falta perquè estigues preparat el fil i l’agulla, com Fernandito Alonso entrant a boxes vaig entrar a casa, igual...arribar a casa fora pantalón i llestos...en tres minuts m’estava fent les fotos oficials...això si la meva familia política no sé que van pensar, però no hi havia marxa cap enrera...je je.

Un dels moments més...no sé com definir-ho, rotllo ‘ajuntamiento’, va ser quan la meitat del carrer estaven esperant la sortida de ma germana...espectacular...jo ho hagués passat molt malament totes les marus allà mirant, quina vergonya... però ja se sap la família sempre em causat sensació a Sant Valentí, penseu que ens vam presentar en societat al barri, ara farà 16 anys més o menys, fent venir els bombers a casa perquè ningú havia agafat claus de casa, benvinguts. Per tant som gent amb carisma a més a més si portes deu persones a la perruqueria el mínim que poden fer les perruqueres és aplaudir.

Passat el moment ‘alfombra roja’ muntàvem al cotxe, un servidor de conductor, el capo de la família i la germana darrera. On time. Aire condicionat a tope i direcció al ‘sí vull’. Marcant el ritme el cotxe sense netejar, al volant ‘la mujer de rojo’ i el ‘rubio de los pecos’.

L’arribada a l’església no va ser estel•lar, a casa m’havien prohibit derrapar a l’entrada no ho entenc així es perdia espectacularitat, la fotògrafa no havíem baixat del cotxe que ja disparava. De fet havia dormit a casa per disparar des de bon matí. La veritat que jo estava preocupat, per curiositat li havia preguntat pel camí a la núvia quan duraria la misa i hem va dir que una hora!!! Quasi tenim un accident.

Per sort la missa va ser molt amena, inclús vaig parlar jo (una de les mil coses que havia de fer a la boda), per suposat també van parlar els dos ‘cures’, els nuvis i les guitarres i la flauta van sonar més d’una vegada. És el que té ser ‘Minyons escolta’. Com no es van repartir ‘hòsties’ tant al principi com el final, perquè al propietari de l’església no li va agradar gens que es llencessin pètals de rosa a la sortida, amb tota la raó del món ja que ell havia prohibit l’arròs¿? En fi va ser fulminant: "Ja procuraré jo que aquests de Tarragona no us torneu a casa aquí”, així que jo puc estar tranquil. Estava indignat l’home, tot i això, no ens va fotre la boda enlaire. Quines ganes de tocar...

Demà ja us explico el tema de la teca!!

Ja us aviso…tinc una setmana d’estres.

Aquest cap de setmana es casa ma germana, primera boda a la família i ja us podeu imaginar, la falta d’experiència provoca un estres general (clar que no sé si encara que sigui la segona o cinquena deixa de produir aquest estres, en les mares sobre tot).

Les tasques a realitzar s’han multiplicat per moments i ajuntades a les habituals coses a fer en setmanes complicades tenim una bomba. S’ha decidit, com en els Jocs Olímpics, que casa meva sigui una subseu de la seu de la boda que és casa els meus pares. Una seu que el divendres es convertirà en una anar i venir de gent que crec que faran una parada provisional de metro. Així doncs com les obres del 92 a Castelldefels i el canal olímpic a casa toca netejar el pis perquè vindrà gent a dormir, a sopar, etc,, comprar menjar per alimentar la família …Tot sigui dit que tot és de bona gana eh!.

Sort si més no que ja tinc el ‘trajo’, la camisa ja està al Presto i les sabates cauran aquesta tarda sinó seria un drama i ja em podria anar fent el ‘Hara Kiri’ en mig de Santa Anna. A tot això dimecres tinc visita al dentista, tercera convocatòria consecutiva, és el que té la matança del nervi que mai saps quan acabarà. Dijous en principi res, mai se sap. Divendres toca ajudar a ma germana amb els preparatius. A part el divendres també és la data final d’entrega de les pràctiques de la UOC.

Un caos. Més o menys organitzat, però com algú se surti del guió, ‘La cagamos Luis la cagamos’.

Cop de mall automobilístic.

Fa temps que no feia un cop de mall i per fer honor a la nostra comunitat m’agradaria desfogar-me una mica de tot el què em passa últimament amb el cotxe:

- Cop de mall a la gent que creua els carrers pel pas de zebra sense mirar.
- Cop de mall a la gent que creua el pas de zebra perquè el deixes passar i a sobre et mira amb cara desafiant.
- Doble cop de mall aquells pares que per creuar al carrer per qualsevol lloc posen primer el cotxet del seu fill per tantejar la situació com si d’un cotxe es tractes.
- Cop de mall als nens que surten corrents darrera una pilota que pica contra el vidre del teu cotxe.
- Cop de mall a la gent que fa esport i surt corrents de darrera d’una furgoneta per creuar un pas de zebra.
- Cop de mall als autobuseros que es creuen els protagonistes de la peli ‘El camión’.
- Cop de mall als motoristes que et superen per la dreta.
- Cop de mall a la pluja amb sorra del Sàhara.
- Cop de mall al preu de l’assegurança.
- Cop de mall al retrovisor de la dreta que està mal enganxat i vibra de mala manera.

PD: Algú sap si en Borràs està plorant a Glasgow? Uri torna, el derbi és d’aquí una setmana i t’hauríem d’oferir uns maletins.

Eleccions Munigenerals

Els polítics tret d’ahir ja no es pregunten perquè tanta anstenció i no s’ho pregunten perquè els hi és igual, ja han estat escollits i això és el que conta per ells.

Però jo avui em segueixo fent la mateixa pregunta, fins on arribarem, quin serà el límit que faci despertar als postres polítics.

Sincerament crec que hi ha un desencís. Les municipals haurien de servir per tractar els temes més propers a la gent, accions polítiques que tenen una repercussió molt més directa sobre la nostra persona. Però lluny d’això els partits polítics han transformat aquestes eleccions en unes eleccions generalistes. Jo sóc el primer que pensa (o més bé pensava) que en unes municipals poc hauria d’importar el color del polític si la seva feina és bona, però això s’ha acabat. Els partits estan sotmesos a un compliment estricte del pla de treball de la direcció del partit, on els temes que es discuteixen amb les altres formacions deixen de ser propers a la gent per ser un ‘más de lo mismo’, la qual cosa fa que la gent s’afarti.

Per això crec jo que agrupacions com el CUP o les Associacions de Veïns, cada cop tindran més força dins els municipis com això segueixi pel mateix camí. Aquestes agrupacions busquen solucions reals (o no) a problemes presents en el Municipi que afecten de manera directa als veïns, als barris, després pots estar d’acord o no, però busquen la proximitat, cosa que els partits ‘grans’ han deixat de fer i només pensen en guanyar independentment del programa ofert, per després poder dir que han obtingut més regidors que els altres, etc.

Senyors polítics facin un pensament seriós aquesta vegada i pensin realment que poden fer perquè la gent els faci cas. Si volen els puc donar un parell de pistes, facin seu el eslògan de la marca de cosmètics Roc ‘Promesas cumplidas’, i resolguin els problemes reals de la societat,deixin de passar per sobre els temes peluts com la immigració, la vivenda, etc. quan arriben les eleccions per no emmerdar-se, volem solucions i fa temps que no les veiem, només veiem discussions, enfrontaments i negociacions que no serveixen per res.

Poques ganes...

Bastant liat durant la setmana no he pogut escriure al blog i realment començo a veure que ho necessito...estic enganxat. Així que no volia despedir la setmana amb una vinyeta cutrilla però que m'ha fet molta gràcia.


Bon cap de setmana!!

O ens passem o no arribem!

Abans de tot m’agradaria comentar que no sóc fumador. Dit això dir en públic que desaprovo la campanya que s’ha posat en marxa per intentar catalogar el cinema on surti gent fumant com a no recomanable¿?. Em sembla una barbaritat i ho dic clar i fot.

Em sembla molt, però que molt bé les campanyes per sensibilitzar a la gent per deixar de fumar. Gràcies això i a una metgessa tossuda, el meu pare ha passat de fumar un paquet diari de Ducados, a no fumar. Però trobo fora de lloc la proposta en qüestió del cinema. Perquè avui és això, demà seran el llibres, l’altre la música? Que ‘farem amb el fumando espero’!!!

Ens agradi o no, el cine explica històries, fictícies o reals, però històries al cap i a la fi…i les històries s’expliquen amb personatges amb les seves característiques, vicis i costums…que serà el següent catalogar un film de no recomanable perquè el protagonista és d’una ideologia o religió en concret?

A mi que una persona em fumi 1 paquet a la cara cada dia mentre dino, sopo, treballo, estic al futbol, etc. afecta a la meva salut. Que un senyor fumi en una pantalla no! I no sé quin grau d’afectació té sobre els joves el fet que un/a estrella fumi o deixi de fer-ho però crec que la incidència que pot tenir és molt menor que una prevenció ben feta a les escoles i centres de salut.

Tot té un límit i aquí crec que s’estan passant. Prevenció perfecte. Etiquetes no absurdes no.

Incomunicats

Tot i que era el meu primer cap de setmana com a possible regidor de Telecomunicacions de l’Ajuntament amb el partit E.D.U. he quedat incomunicat. Encara s’està investigant si ha estat sabotatge o un grapat de casualitats, però ja us puc dir que tot és molt sospitós i a la vegada perquè no dir-ho dramàtic.

Tot va començar dijous quan vaig voler fer la trucada de control a casa meva (abans que ho faci la meva mare i digui que no la truco mai i bla bla bla). El telèfon no donava línia, res de res, callat com una mala cosa. Primer vaig pensar que al ser un sense fils la base estaria desenrotllada, però no. Una suor freda em va recórrer el cos, de seguida ho vaig notar, no hi havia Internet!!!. Primer drama. No havia fet l’equip de la Superlliga. Vaig trucar a Jazztel i em van fer anar amunt i avall de les escales buscant els collons de PTR i ‘prueba aquí i prueba allá, maquillate, maquillate’. Res de res. El resultat 3 dies sense Internet a casa. Quasi m’agafa un txungo. A part ja començàvem amb les promeses electorals incomplertes, la població estava sense el seu Waiiii-Faiii gratuït.

Quan encara no havíem superat el tema d’Internet va venir la tele. Això si que és gros. Estavem dinant tranquil•lament el dissabte quan de cop i volta vam sentir un espetec i tot seguit l’efecte sonor de ACME que posen als dibuixos animats quan s’esquerda una paret. Però no era una paret. Era la tele!!!!. Aquesta tele que no hem acabat de pagar, la tele que em té el cor robat, la tele que permet dividir la pantalla en dos però mai físicament com el dissabte!!! Ha mort!.


Sense tele, sense Internet,…l’Eva i jo estaríem obligats a parlar de coses!! Hi ara què, no tenia temes preparats per una situació així , res per explicar, cap novetat… Un drama. Sense el Tomate, la Panyo i en Cachuli, sense poder veure les barbaritats de l'Acebes. No ens va quedar més remei que fer coses útils com ara fer de jardiners i de fuster.


Avui dimarts ja tinc Internet. Però la tele ha marxat a Madrid, segurament un mes. Ara mateix una tele que no arriba a 20 polsades presideix el menjador.

Tomatitos

Estrany fenomen el que te lloc en els meus peus les últimes dos setmanes. Haig de dir que al llarga de la meva vida els meus peus han superat èpoques molt dures. Un exemple és aquella vegada que per primer cop vaig decidir agafar xancles per dutxar-me als vestidors del pavelló de l’escola, jo era petit d’edat i gros de forma i els consells de ma mare eren savis i ella deia que així evitaria els temibles fongs (uns malignos equiparables als polls), així que li vaig fer cas. Dos dies després patia la reconeguda infecció ‘peus d’atleta’. En altres ocasions han estat les ferides, lesions, callos, etc. els que han intentat enfonsar els meus peus en una profunda crisis i depressió, però tot això tenia solució. Inclús junts hem superat els comentaris de l’Eva: “Quins peus més lletjos que tens”. Però no hi ha hagut res que ens hagi fet tant mal i sense una solució aparent avui en dia com són els ‘tomatitos’.

Tomatitos: “Dicese así de los agujeros que se producen en el calcetín de manera espontánea con o sin causa aparente. Siempre tienden a aparecer sin previo aviso cuando un/a individuo/a tiene que mostrar sus pies en público.”

Efectivament els ‘tomatitos’ són ‘malignos’ o en italià ‘malignos’ com diria Paquita de Mónaco, són capaços de fer caure l’economia mundial destrossant la imatge del president del BM, Paul Wolfowitz . Són indestructibles i sempre estan allà quan menys els esperes o necessites. Pensareu que sóc un porc i que no em tallo les ungles. Jo també ho pensava al principi però res més lluny de la realitat, porto les ungles tallades al -7 i arrodonides, evitant aquelles pues malèfiques que poden provocar desgràcies en qualsevol mitjó de fil noruec i ja no et dic en un mitjó d’executiu (enriute de les carreres de les mitges). Fins i tots han aparegut en els mitjons esportius, resistents a tot, però està vist que menys als ‘tomatitos’.

Estic desesperat, ho he provat tot, inclús no posar-me mitjons, però tot és inútil, al dia següent apareixen en el calaix un alter parell de mitjons amb la vida destrossada pels ‘tomatitos’, i els meus peus destrossats anímicament.

Show de Truman

La rutina s’apropia de la meva persona cada matí. El despertador em fa obrir els ulls a les 6:00, dutxa i altres tasques d’higiene personal (dilluns i dijous m’afeito), drama per saber que em poso, no perquè sigui un tiquismiquis o molt presumit, sinó perquè no sé que està planxat i què no. Faig la bossa d’esport si aquell dia em disposo a enganyar-me a mi mateix, agafo el dinar de la nevera, el llibre i el mp3. Surto per la porta escopetejat.

Hi aquí comença una altra rutina que em recorda el Show de Truman. Surto al carrer, i ja sento el bus número 1 que puja per La Coma, com si hagués estat esperant a la cantonada fins que jo sortís. La monja de l’escola de davant està obrint la porta de l’entrada. Ha arribat un moment que ja la saludo. Segueixo pujant. Una mica més amunt em trobaré aquell noi que porta uns auriculars més grans que 45 ipods juntes. Al carrer Bon Aire no em trobo normalment a ningú, excepte en el creuament amb el carrer Sant Pere Mes Alt, dos dones que van a currar suposo.

Un cop a la Riera, al fons ja distingeixo l’habitual ‘tractor’ de Neteja del Mataró Net, i just al davant a l’antic xurrero la dona que serveix la premsa a Can Màrquez està seleccionant les revistes que ha de deixar. Aquest cas és curiós perquè mail i he vist la cara sempre està en la porta lateral de la furgo amb el cap a dins fent veure que remena no sé què i de fons sempre sona RM ràdio. Després vindran les dones de fer feines d’alguna oficina propera i l’autobús que baixa per la muralla direcció plaça Santana. Que per cert algun dia em volarà el cap de tant a prop que passa. I el remat final és la parada del bus. Sempre les mateixes persones, els mateixos llocs dins l’autobús.

És tot tant monòton, tant poc real que a vegades penso que algú m’està mirant per alguna Tv i que prepara tots aquests moviments, dia rera dia. El fotut és quan confong persones, és a dir, persones que el meu cap les ha situat en un lloc i les trobes en un altre, gent coneguda de vista fora del seu habitat habitual. Aleshores quan no puc evitar pensar de manera graciosa que els falten extres per donar forma al meu dia a dia.

Bon i diferent cap de setmana!

Siesta extrema

El cap de setmana vam decidir amb els amics anar de costellada el dia 1 per celebrar el dia del treballador (o sigui que és festa). El lloc escollit va ser Can Manel, restaurant situat enmig del Montseny direcció Santa Maria de Palautordera, lloc molt casolà però que el menjar està bo i econòmicament correcte.

Tot i que el dia no va acompanyar, degut al diluvi universal que va caure per la zona. Com va dir l’Edu una tempesta altrament dita ‘pluges localment fortes’, però aquesta va ser més llarga del normal perquè va aguantar fins que no vam acabar de dinar. Això si les vistes que hi havia ahir al Montseny eren preciosses. Para ‘muestra un botón’ que dirien:




I ja se sap després d’una costellada, all i oli, pa torrat, un crep de postre i un cigaló de Bailey’s que millor que una ‘siesta extrema’. Al fer el primer torn de dinars de costellada, o sigui la una, vam arribar a casa sobre les quatre, hora ideal per a la migdiada i si a sobre mires per la finestra i veus com plou el plaer és total. La migdiada va ser espectacular d’aquelles que et obres els ulls però no et pots moure perquè tens els músculs encarcarats. La llàstima que després vaig haver de fer neteja d’armari.

Així que ahir vam aconseguir convertir un dimarts en un diumenge, llàstima que faltava un carrusel per rematar la feina. Sort del Liverpool-Chelsea.

PD: Per cert la ‘siesta extrema’ de dos hores provoca que després quan marxes a dormir no hi ha qui cluqui ull.

S'ha obert la temporada

Us haig de dir que si mes no a casa meva s’ha obert la temporada del ‘vermutillo’. Les condicions de diumenge eren ideals, un sol radiant, temperatura excel•lent, hora intempestiva (pot ser en excés perquè eren les dues, però tampoc es pot fer un vermut a les 12 ja us ho dic ara) i un lloc ideal, la terrasseta de casa.

Una vegada complertes aquestes condicions els altres temes venien rodats. No sé per quin motiu a casa el Martini sempre està present (vaja si que ho sé), blanc això si, uns glassons i a gaudir. Pel que fa als acompanyants feia temps que estaven esperant el moment, aquelles olivetes, aquells ‘berberetxos’ d’en Dani que li surten millor que el seu Espanyol, peça petita i salsa espinaler a discreció. I per acabar aquelles patatones Torres, perquè les de ‘vermutillo’ són Torres res de les fashion ondulades o les exòtiques vinagreta, que collons les de tota la vida i si també els hi fotem salsa espinaler. Vaja si em paro a pensar només es queda sense salsa espinaler el Martini!!

I amb tot enllestit un s’asseu i a fer el ‘vermutillo’ i vist que el dia ho permet fora samarreta i ‘cara al sol’ de la millor manera possible per agafar aquell coloret que tanta cara de bona salut em dona i que em va donar el sobrenom de ‘Moha’, oi Puji? Des de que sóc treballador i no universitari em costa més agafar color que no pas l’Iniesta fa amics per Internet.

Amsterdam

Hi ha tres coses que diferencien Ámsterdam de qualsevol altra ciutat europea: les bicis, l’aigua i els porros.

Realment m’ha agradat molt Ámsterdam, independentment de la seva fama de trencatòpics o diga-li ‘nomimportaelquefalaltrasiaminoemmolesta’, sobretot la seva part del dia a dia més que la part turística. Enteneu-me tu pots anar a París i que t’encantin els seus monuments, la ciutat, etc. però pot ser no t’agradaria viure allà, a Ámsterdam m’agradaria viure. Només que la gent visqui la meitat de tranquil•la que sembla que viu ja em conformo, una tranquil•litat per cert que perden quan circulen amb la bici són pitjors que els motards de Mad Max ,‘No rules’ que diria aquell. A falta de platja disposen d’uns canals (bastant bruts) on poder gaudir amb la seva ‘barcateca’ d’unes festes, dinars familiars, despedides de solter, etc. Si no tenen terrassetes a les cases i for un dia de collons com els d’aquest cap de setmana? No hi ha problema posem la taula al carrer i baixem unes cadires. En fi, viuen feliços, suposo que no amb vist la telesèrie de cuatro titulada ‘Inundación’.Segurament en moltes coses aquests holandesos ens porten avantatge com pot ser el idioma ja que qualsevol parla anglès/holandès com aquí parlem català/castellà i en altres pot ser no tant, com que els carrers turístics estan igual de bruts al finalitzar el dia, com a Barcelona.

Per cert ens vam desplaçar un dia al poble pescador de Volendam, i es clar, amb 25 graus que feia tothom vestit com en ple més d’Agost fotent-se fish and chips, cervesses i mirant una regata d’una espècie de velers, que s’acostaven més a velers pirata que una altra cosa. També va estar bastant bé.

Ah! Dels coffeshops, smartshops i mushrooms no parlarem, no fa falta no?

Us deixo unes fotos:








Prometo posar el link de totes les fotos quan les tingui maquejades.

Un any més!!

Després de mirar Google, puc dir que tal dia com avui fa 29 anys no va passar cap fet històric rellevant. Segur que alguna cosa passaria però en principi res digne de mencionar segons Google:
AQUÍ

Ni segons aquesta web (que per cert et permet decidir què va passar a la Terra, al Cel o a Mart):
AQUÍ

Així que per part meva em quedo jo el protagonisme d’aquell dia, ja ja ja. A la cantonada ja veig els 30 que m’esperen per fer un cafè, espero no fer tard. En fi, un any més, més canes, més arrugues però més ganes de fer coses, de gaudir del dia a dia amb vosaltres, els amics que estan a prop i els que no ho estan, la família i com no la costelleta com diria l’Ori.

Avui sóc un any més gran, o millor que això, sóc un tio amb més experiència.

PD: Estaré a Amsterdam els pròxims tres dies, algun consell?

Turistes, guiris, family-trip i pipiolos d’hòstia

Barcelona es comença a omplir de guiris, vaja la veritat no sé si han deixat mai de ser-hi. Haig de reconèixer que la meva mania per aquest col•lectiu arriba a nivells insospitats, gran part de culpa, alguna que altra visita en temps passats a terres lloretenques i blaneres, si es pot dir així.

No cal confondre entre el turista i el guiri. El turista podríem ser qualsevol de nosaltres que va a un altre país/ciutat fent gala d’una educació pròpia d’una persona civilitzada i passen quasi bé desapercebuts ‘por los lugareños’. El guiri no, el guiri farà notar la seva presència com sigui, mitjançant pells cremades per el sol que es veuen des Canaletes a Colón, portant unes xancles amb mitjons blancs o anant amb màniga curta un dia de -4 graus, per citar varis exemples.

Però entre el guiri cal destacar una de les espècies més odioses de la humanitat, el guiri en viatge de fi de curs, altrament conegut com el pipiolo d’òstia, si home aquell que us comentava en l’anterior post que utilitzava Lloret com a lloc de trobada. Es tracta d’adolescents en plena pubertat i grans a la cara que han vingut a passar uns dies a Barcelona, ja se sap lloc de Sevillanas, toros i barrets mexicans. En fi, aquest col•lectiu és el més rabiós de tots, per la seva falta de respecte a qui els envolta, per la falta d’interès en la seva visita només pensant en emborratxar-se i anar l’hotel a veure si poden tocar-li la teta a la companya de pupitre de classe, per ser uns flipats amb les seves ulleres de sol que semblen plaques solars, les seves caçadores petites i pantalons a l’alçada dels genolls, etc.

Això si, aquest col•lectiu tenen uns admiradors els pubers que han viatjat amb la família , que després d’un estudi molt acurat, puc dir que es tracta de famílies de nacionalitats de l’Est d’Europa. Veus aquells dos nens blancs de pell amb gorres super feas, empastifats de crema fins les orelles i amb una cantimplora penjada del cinturó, que es miren els pipolos desitjant ser un d’ells, desitjant conviure en un hotel on els canvis d’habitació, les timbes, els cubates i les festes clandestines són la tònica predominant de la nit.

En fi que comença la invasió posin-se a refugi o no surtin de casa si no és per autèntica necessitat.

PD: De totes maneres estic segur que entre els guiris i les guiris tots salvem aquells que són de bon veure perquè, entre nosaltres, alegren la vista a qualsevol. Ja se sap, entre els maleïts sempre hi ha excepcions.

Avui

M’he llevat com cada matí , a les 6:00, això ja és com el dia de la marmota, per cert que vaig anar a dormir com espanyol i m’he llevat com espanyol perquè els senyors nacionalistes no es van posar d’acord. He pogut venir a Barcelona a currar amb el què els entesos diuen transport públic, i si, s’ha quedat una estona parat sense saber perquè. He pagat el meu cafè amb llet a 1’20, un preu més agosarat que el de ZP.

A la TV del bar veig que a l’Iraq segueixen igual, morint innocents, i a l’altre punta del món que el germà de Ronaldinho ve a veure l’entreno o a tocar els collons no ho he sentit molt bé. A la vegada llegeixo al diari que s’esperen 18.000 portuguesos a Lloret durant aquestes dues setmanes, segur que entre ells hi ha més d’un ‘niño ostia’ com diria la meva jefa. Però ja se sap Lloret té el què ha promogut durant tants anys. Abans de pujar a currar miro la contra de la Vanguardia i llegeixo les declaracions d’un ginecòleg on diu que les dones encara no coneixen el seu cos. Jo em pregunto que si les dones estan així, com estem els homes? Que ens falta per conèixer? Vaja m’he preocupat jo l’esquena no me l’he vist mai, i si hi ha un ‘ente estraño’ o quelcom diferent? Els meus amics m’ho haguessin dit no? Bueno pot ser no són una mica cabroncetes je je,

En fi, són les 7:55 ja, vaig a currar. Fitxo amb el meu fantàstic ditet de pianista i cap amunt a la cinquena planta…

Com desitjo que siguin les 14:00.

Protesta veïnal

El tantes vegades oblidat, el tantes vegades menyspreat poder veïnal està en aquests moments en el què seria el Sant Jordi pels llibreters, el Nadal per les cases de joguines o la primavera pel Corte Inglés.

Són moltes les reivindicacions que al llarg dels anys realitzen les associacions de veïns de determinats barris i ciutats però poques s’escolten tant quan arribem a les dates que avui estem, les dates que indiquen que les eleccions Municipals estan a prop. És ara quan qualsevol protesta sensata, sonora i vistosa agafa força i importància, perquè cap alcalde molt uns veïns descontents i menys que aquests ho publiquin de manera escandalosa pels carrers.

Aquest és el cas de la protesta dels veïns que viuen davant dels jutjats de Mataró. Porten molt de temps protesten perquè tenen dos restaurants en els baixos que només els causen que problemes. Concretament es queixaven dels sorolls, fums i olors que els produeixen les cuines d’aquests. Així ho van fer saber en el seu moment ja farà un any si no m’equivoco aconseguint una victòria parcial portant a un dels restaurants a fer reformes. Però tot i aquesta victòria parcial les molèsties van seguir fins a dia d’avui, els veïns ja fa unes setmanes van decidir penjar en tots els balcons que donen al Camí Ral (carrer molt transitat per a qui no sigui de Mataró) que estaven farts que ja ni havia proa i a veure que esperava l’alcalde Baron per fer alguna cosa. No vull pensar que la inclusió en les protestes del nom de l’alcalde i el seu ajuntament així influït però resulta que un dels restaurants ja s’ha traslladat i l’altre està tancat.

La veritat que són només aquestes protestes les que arriben a bon port i moltes les que han mort en el intent de fer-se notar fora d’època d’eleccions. Només la famosa protesta de la zona blava, protesta de força bruta i collons ja que es van arrancar els parquímetres d’un barri i plantats davant l’ajuntament, va aconseguir demorar la presència de la tant odiada zona blava. Dubto molt que la protesta engegada per salvar Can Fàbregas aconsegueixi alguna cosa.

Això si animo a fer protestes veïnals però sense que molestin a la resta de persones que conviuen en la mateixa ciutat, perquè el fet de tallar carrers, vies importants de circulació, etc. afecten més a persones ‘innocents’ que no pas a l’ajuntament.

Cambio Radical

Segurament amb aquest títol podríem parlar avui de dos temes totalment diferents. Per un costat la proposta d’ERC sobre l’autodeterminació i tot això, i per l’altra costat el programa d’A3 presentat per Teresa Viejo (quina mania que li tinc).

Com que del primer tema ja podem consultar els Blogs de l’Edu i en Puji, i segurament més endavant del nostre analista polític particular, que en parlen sobradament i molt millor que jo, us parlaré del segon cas, el programa de tv.

Ja sabeu que tinc tendència a mirar de tant en tan programes de m… vaja aquestes coses que fan sense sentit els productors de televisió. Ahir va ser el torn de ‘Cambio Radical’, una còpia barata de la versió americana Extreme Makeover. La qüestió es agafar gent ‘lletja’ (suposo que acabarà sortint algun ‘lleig’) o que no poden superar el fet de mirar-se al mirall cada matí i transformar-los a base d’operacions, dentistes, assessors d’imatge i altres grups de falsificadors de personalitats. A més durant tot el temps en que estan d’operació en operació (com si entrar a un quiròfan fos un fet sense importància) els familiars no saben res, només petites pinzellades de l’evolució. Aquí és on entra la daga de Teresa Viejo fotent el dit a la nafra i buscant el morbo en un programa superficial que intenta revestir de sentimentalisme barato per evitar la crítica de programa ‘basura’. Ens venen que les persones que s’operen no poden seguir vivim així, que no són feliços… i per si la història no fa prou pena allà està la ‘7 dias 7 noches’ intentant fer saltar la llàgrima al fill o al marit de torn o obligant al nuvi agenollar-se per demanar la mà de la ‘canviada’, ja que la forma escollida per ell no era la més televisiva correcte. Al final els resultats, com no, salten a la vista, i tota la família contenta. El què no sabem és quan tardaran alguns dels participants en demanar passar de nou el concurs perquè després de fer-se 50 liposuccions segueixen sense cuidar-se i menjant malament i tornen a estar com el principi.

En fi un programa que busca al morbo, la desgràcia aliena i el final feliç. Realment ahir va ser un bon dia per l’estrena, ja que a T5 van deixar de fer Aída per fer la Gala Miss Espanya. I bon dia també si ho mirem en clau política i el ‘Cambio Radical’ d’ERC després del discurset de l’ex-alcalde de Puigcerdà en el Consell Nacional del Partit.

Estrés

Ja són masses les vegades que estic veient que persones que m’envolten, inclús que m’importen més enllà de la simple cordialitat laboral, són víctimes de l’estres produït per la vida del dia a dia i empitjorat per qüestions laborals que es divideixen en impaciències constants, infinits ‘esto es para ayer’ i tasques de primeríssima urgència. Si això li sumem que la majoria dels consells administratius, directors, gerents, etc. eviten, no sé per quin motiu, tractar als seus treballadors com a persones i els tracten com a simple maquinària que està allà per solucionar problemes, els seus problemes abans que el de qualsevol altre, tenim en milers de llocs de treball una bomba de rellotgeria. Si hi ha sort les conseqüències quedaran en unes classes de relaxació durant dos mesos, que l’únic que faran és allargar el calvari fins un ensurt de veritat.

Amb això no vull dir que tots els nostres superiors són persones malèfiques i endimoniades que només volen exprimir-nos fins l’última gota de suor, ja que , per sort no tots són així. És més, a vegades, la culpa es nostra per portar una vida mal organitzada i preocupar-nos per coses que no tenen importància i deixar de banda les que de veritat si la tenen. Terrible defecte humà aquest collons.

Al ritme que anem no m’estranya que una bona part del jovent desitgi trobar una feina com funcionari de mitja jornada i poder gaudir d’una qualitat de vida, molt escassa en els dies que corren, en lloc de matar-se per un lloc de fotocopiador en una multinacional que li reportarà mil euros mensuals pensant que algun dia el pujaran de categoria i li augmentaran el sou. Després surten les patronals, grups d’empresaris i altres preocupats per la falta d’ambició dels joves, és més, en algun cas tenen el valor d’acusar-los de falta de sacrifici.

Sense ànim de semblar un power point del rotllo Tantra, dediqueu-vos a les coses importants i no deixeu que els nervis us mengin per dins i menys que ho facin els nervis dels altres.

Som 2 milions

Porto uns dies que em costa posar-me escriure i explicar coses (seré com Sansón que m’han tret l’unicej i he perdut la força) espero que no.

Durant el dia visito un número de blogs important per culpa d’altres blogs que tenen enllaços a més blogs que també diuen coses interessants, etc. un no parar vaja que en algun moments has de dir STOP aquí em quedo. Aquesta ronda de visites m’ha permès arribar a un blog, que ja havia sentit a parlar, ‘El Manifestómetro’. Una eina suposo que creada per gent que com jo està farta dels balls de xifres en les manifestacions. En els temps que corren on el PP s’ha convertit en propietari dels carrers (tot i despreciar-los fa uns anys quan la guerra) i han passat de censurar les pancartes a pintar-les ells mateixos aquesta web s’ha convertit en referent de consulta per molta gent després d’una manifestació, que últimament es repeteix cada setmana. Ja sabeu el PP més populista de la història no para de fer manis i per norma ha optat per dir que a les seves manifestacions hi van 2 milions de persones encara que no siguin ni la meitat, sort que la web demostra amb proves fotogràfiques i matemàtiques les xifres reals. Unes xifres que per cert en un moment del dia no coincidien entre Telesperanza (perdó Telemadrid) i el Mundo.es, un deia 2 milions i l’altre 350.000 persones. Ja sabeu quina dada va desaparèixer hores després de la web no? Un altre dia ja parlarem de les manipulacions de la informació per interès.

En fi no us perdeu el blog, si més no per curiositat!

5 cosetes.

Quan ja semblava que m'havia escapat dels memes, la Lali m'ha enganxat desprevingut i m'ha enxufat el meme de 5 coses que no sabeu de mi (si més no la majoria).

Doncs aquí van les 5 coses:
- Sóc de poble.
- De petit em vaig seure sobre un cactus.
- M’agraden les festes de l’Espanya canyí del poble de mon pare.
- Em posa de mal humor que em trenquin/canviin els plans del dia.
- M’encanta dibuixar però ho faig menys del que correspondria.

Doncs ja està ja ho he dit, es clar que aquestes cinc són una petita mostra de moltes , però m'ha vingut de gust posar aquestes. I com que no m'acaben d'agradar el rotllo dels memes no el passaré a ningú. Si algú vol que l'agafi!

UNICEJ

Ahir per fi vaig anar a tallar-me el cabell. Degut als gens heretats de la meva mare es tracta d’un cabell noble però complicat. Noble perquè no es desprèn així com així del meu cap i això és d’agrair però a la vegada és complicat perquè creix en horitzontal, m’explico. Al ser un cabell gruixut no cau cap a baix com ho faria qualsevol cabell llis, aleshores em sobresurt una mata pèl ovalat per sobre les orelles. En fi un desastre.


Realment el procés del meu cabell sempre és el mateix i el tallat també, excepte durant una època que vaig decidir dir al meu barber de confiança fina aleshores que provés coses noves. Aquell temps el tallat va variar amb alguna que altra cresta, primer dissimulada en la part de dalt, després fins i tot per darrera, fins acabar en un decadent pentinat que acaba en una cresta amb tres punxes (desastrós), aquí vaig decidir tornar al tallat clàssic.

El fet és que, per comoditat no pels pentinats ‘especials’, ja fa un temps que he canviat de barber per acabar en una perruqueria de barri (més barata) d’aquí barna dedicada més al sector femení que al masculí i això sincerament m’ha fet obrir els ulls. He descobert tantes coses…com ara que és obligatori que expliquis coses de la teva vida mentre et tallen el cabell, pots opinar de la dels demés sense cap mena de problema, vaja el típic marujeo… però sobre tot el què més m’ha agradat ha estat descobrir el massatges que et fan al cap quan te’l renten!!!!!! Espectacular!!

Però ahir va ser el dia de la innovació, l’inici d’un nou tractament!. Tot va començar amb la pregunta va ser ‘Ya te haces el entrecejo?’ (Música d’horror, de peli de por!!) … Intentant sortir del pas vaig contestar que de tant en quan l’Eva m’agafava per banda i amb les pinces feia uns retoques, però la veritat que últimament el tema estava bastant deixat. Després de sentir això la perruquera ha decidit assumir el meu ‘entrecejo’ com una cosa personal. M’ha promès que en dos o tres visites més de tall de cabell, el meu pèl de l’entrecejo anirà desapareixen i convertint-se amb més suau (i no rebelde com ara) i tot amb una simple i però sempre amenaçadora capa de cera (una altra vegada música de por).

Així que ja veieu deixaré de ser un UNICEJ, o això espero!!! Què serà el següent la manicura? La veritat que necessito manicura perquè tinc la mania de mossegar-me les ungles! A vosaltres us passen aquestes coses?

Continuarà.

PD: Cada dia tinc més canas.Crisis.Em faran interessant?.Segur que no.