Qui perjudica realment al castellà?

Els catalans no parem de sentir des de fa temps des de Madrid, ja sigui en mode reportatge o mitjançant ‘líders’ polítics, que perseguim el castellà dins el nostre país. Per intentar-ho demostrar citen un fet concret com ara que un ciutadà no pot ser escolaritzat només en castellà. Segurament és cert que si vas a una escola pública i demanes ser escolaritzat només en castellà no podrà ser perquè sempre hi haurà algun professor on la seva assignatura sigui impartida en català, però jo em pregunto, quin és el problema, no són les dos llengües oficials ¿ Per altra banda està clar que aquesta gent no s’ha mogut gaire pel nostre país, ja que pot ser veurien que el català és necessari que s’apliqui a les escoles perquè pot ser si que no l’escoltaries en lloc més. Sense anar més lluny jo vaig estudiar amb un 50% de les classes de la universitat en castellà, vaig a l’administració pública i em parlen en castellà si jo no fair el primer pas de parlar en català, vaig pel carrer fora de les escoles i sento parlar castellà, etc.

Però lluny d’aquesta discussió català-castellà més identitària que no pas altre cosa, vull fer una pregunta: qui perjudica més el castellà, la suposada persecució dels catalans a aquesta llengua o els andalusos amb la seva mala pronunciació, els missatges de mòbil, messengers i altres programes de missatgeria electrònica que s’utilitzen actualment o la deficient educació de molts joves. I tots aquests casos sumen molt més que la quantitat de gent que teòricament ‘persegueixen’ el castellà des de Catalunya. És culpa dels catalans tot això també ¿ Jo crec que no. Així que senyors primer ens hauríem de preocupar de conèixer i parlar de manera correcte una llengua i després si volen ja la perseguirem, buscarem la seva extinció, empresonarem a qui la parli, i en prohibirem qualsevol publicació i difusió ja sigui en diaris, televisions públiques, ràdios, llibres i música.

Nosaltres de moment seguir-me aprofitant la sort que tenim de conèixer una llengua més que la resta.

La meva vida com a mim (2)

Seguim sense veu. Si tot va bé demà pronunciaré les meves primeres paraules ‘oficials’ després de deu dies mut. Enrera quedaran les ‘palmes’ del si i el no, els espasmes de braços i gesticulacions rares per cridar l’atenció. També un record especial per la cambrera que va creure que el meu mutisme era degut a una aposta, és el què té mostrar la paraula tallat en una pissarreta vileda. O la quantitat de fulles escrites intentant expressar només un 25% de tot el què ha passat pel meu cap i no he pogut contenir-me de dir, perquè no sabeu la quantitat de coses que un pensa i vol dir al llarg del dia i aquests dies no he pogut. Només espero que els rotuladors que he utilitzat per escriure a la pissarra no portessin cap substància tòxica que hagi pogut traspassar la pell per osmosi perquè m'he fet un fart de borrar amb la mà missatgets i missatgets.

La visita post intervenció tot correcte, es veu que el dilema més gran de la intervenció va ser si aquí el pacient es semblava a Mikel Erentxun o no? Va ser el tema de quiròfan. Així que es veu que tot va anar de manera correcte.

Les altres grans afectades de la meva intervenció, a part de les meves cordes vocals, són les birres, si si les birres. Allà estan a la nevera sense que ningú les agafi, patint pensant quan arribarà el moment de poder saciar la meva sed. El fet de no poder beure res molt fred ha estat la causa d’aquest abandonament del preciat or líquid present a la meva nevera. Ja us ho dic que no és el mateix veure un partit de futbol amb o sense birra.

Demà començaré a parlar al estil Robert Redford amb els cavalls, xiuxiuejan, qui sap quina veu tindré, la de Roberto Carlos, Constantino Romero o Fresita. El que està clar que la meva logopeda tindrà més feina que els obrers de la Sagrada Família, perquè a part de la reconstrucció de les cordes farà falta millorar aquestes ‘erres’ tan estranyament pronunciades per un servidor.

La meva vida com a mim

Demà farà una setmana que no pronuncio una sola paraula i no serà pas per falta de ganes ni una trista vaga d’opinió en contra el joc del Barça ni res d’això. Una intervenció en les cordes vocals és la causa.

La veritat que el primer dia fa inclús gràcia això d’expressar-te amb gestos, cares o amb el meu nou animal de companyia, altrament anomenat ‘pissarra vileda’, però us asseguro que a partir del tercer comences a estar fins les pilotes, amb els dits de colors de borrar la ‘pu… pissarra’ i fart de fer de mim.

En aquests casos fins que no t’hi trobes no veus realment la importancia de la veu en la nostra vida, una simple expressió, un crit, un ok o fins i tot un ‘vale’ es troben a faltar. Imagineu-vos el panorama de qui m’acompanya tots els dies, l’Eva s’ha convertit en la reina del Tabú i segurament la contractaran al ‘Està pasando’ o ‘Espejo público’ per llegir els llavis dels famosos o jugadors de futbol a la banqueta. Un panorama i més quan per comunicar-me en la ditància fora del camp visual utilitzo les ‘palmes’, tot un ‘niño palmero’, una picada de mans és si, dos no, o era el revés…ja ni ho recordo. Sense anar més lluny ahir em vaig tornar boig per aguantar mut en el Madrid-Barça quin drama, no parava de gesticular, tinc el braç vermell de les butifarres i com a mínim entre 234 i 456 cabells blancs més per contenir una ràbia que havia de sortir per algun lloc.

Tot plegat, encara queden set dies més. Un ja s’ha fet la idea, vaig pel tercer rotulador i cada dia fair més mala lletra, a part he optat per no pensar en els intents de converses, deixo el cervell ‘en modo económico’ (tampoc m’ha costat gaire) per evitar tenir ganes d’intervenir. L’altre opció és fer com el meu cunyat el qual va aconseguir ell solet tenir una conversa amb mi durant una hora, i agrair-li ja que em va fer companyia, però és espectacular o no aconseguir això…és comercial de naixement.

En fi us seguiré explicant com evoluciono com a mim i com a baig ja que quan sona i sona el telèfon i no l’agafo em faig por, al igual que truquen al timbre de la porteria i només despenjo l’interfon. Següent parada psiquiatria.