divendres, de març 30, 2007

Avui


M’he llevat com cada matí , a les 6:00, això ja és com el dia de la marmota, per cert que vaig anar a dormir com espanyol i m’he llevat com espanyol perquè els senyors nacionalistes no es van posar d’acord. He pogut venir a Barcelona a currar amb el què els entesos diuen transport públic, i si, s’ha quedat una estona parat sense saber perquè. He pagat el meu cafè amb llet a 1’20, un preu més agosarat que el de ZP.

A la TV del bar veig que a l’Iraq segueixen igual, morint innocents, i a l’altre punta del món que el germà de Ronaldinho ve a veure l’entreno o a tocar els collons no ho he sentit molt bé. A la vegada llegeixo al diari que s’esperen 18.000 portuguesos a Lloret durant aquestes dues setmanes, segur que entre ells hi ha més d’un ‘niño ostia’ com diria la meva jefa. Però ja se sap Lloret té el què ha promogut durant tants anys. Abans de pujar a currar miro la contra de la Vanguardia i llegeixo les declaracions d’un ginecòleg on diu que les dones encara no coneixen el seu cos. Jo em pregunto que si les dones estan així, com estem els homes? Que ens falta per conèixer? Vaja m’he preocupat jo l’esquena no me l’he vist mai, i si hi ha un ‘ente estraño’ o quelcom diferent? Els meus amics m’ho haguessin dit no? Bueno pot ser no són una mica cabroncetes je je,

En fi, són les 7:55 ja, vaig a currar. Fitxo amb el meu fantàstic ditet de pianista i cap amunt a la cinquena planta…

Com desitjo que siguin les 14:00.

dimecres, de març 28, 2007

Protesta veïnal


El tantes vegades oblidat, el tantes vegades menyspreat poder veïnal està en aquests moments en el què seria el Sant Jordi pels llibreters, el Nadal per les cases de joguines o la primavera pel Corte Inglés.

Són moltes les reivindicacions que al llarg dels anys realitzen les associacions de veïns de determinats barris i ciutats però poques s’escolten tant quan arribem a les dates que avui estem, les dates que indiquen que les eleccions Municipals estan a prop. És ara quan qualsevol protesta sensata, sonora i vistosa agafa força i importància, perquè cap alcalde molt uns veïns descontents i menys que aquests ho publiquin de manera escandalosa pels carrers.

Aquest és el cas de la protesta dels veïns que viuen davant dels jutjats de Mataró. Porten molt de temps protesten perquè tenen dos restaurants en els baixos que només els causen que problemes. Concretament es queixaven dels sorolls, fums i olors que els produeixen les cuines d’aquests. Així ho van fer saber en el seu moment ja farà un any si no m’equivoco aconseguint una victòria parcial portant a un dels restaurants a fer reformes. Però tot i aquesta victòria parcial les molèsties van seguir fins a dia d’avui, els veïns ja fa unes setmanes van decidir penjar en tots els balcons que donen al Camí Ral (carrer molt transitat per a qui no sigui de Mataró) que estaven farts que ja ni havia proa i a veure que esperava l’alcalde Baron per fer alguna cosa. No vull pensar que la inclusió en les protestes del nom de l’alcalde i el seu ajuntament així influït però resulta que un dels restaurants ja s’ha traslladat i l’altre està tancat.

La veritat que són només aquestes protestes les que arriben a bon port i moltes les que han mort en el intent de fer-se notar fora d’època d’eleccions. Només la famosa protesta de la zona blava, protesta de força bruta i collons ja que es van arrancar els parquímetres d’un barri i plantats davant l’ajuntament, va aconseguir demorar la presència de la tant odiada zona blava. Dubto molt que la protesta engegada per salvar Can Fàbregas aconsegueixi alguna cosa.

Això si animo a fer protestes veïnals però sense que molestin a la resta de persones que conviuen en la mateixa ciutat, perquè el fet de tallar carrers, vies importants de circulació, etc. afecten més a persones ‘innocents’ que no pas a l’ajuntament.

dilluns, de març 26, 2007

Cambio Radical


Segurament amb aquest títol podríem parlar avui de dos temes totalment diferents. Per un costat la proposta d’ERC sobre l’autodeterminació i tot això, i per l’altra costat el programa d’A3 presentat per Teresa Viejo (quina mania que li tinc).

Com que del primer tema ja podem consultar els Blogs de l’Edu i en Puji, i segurament més endavant del nostre analista polític particular, que en parlen sobradament i molt millor que jo, us parlaré del segon cas, el programa de tv.

Ja sabeu que tinc tendència a mirar de tant en tan programes de m… vaja aquestes coses que fan sense sentit els productors de televisió. Ahir va ser el torn de ‘Cambio Radical’, una còpia barata de la versió americana Extreme Makeover. La qüestió es agafar gent ‘lletja’ (suposo que acabarà sortint algun ‘lleig’) o que no poden superar el fet de mirar-se al mirall cada matí i transformar-los a base d’operacions, dentistes, assessors d’imatge i altres grups de falsificadors de personalitats. A més durant tot el temps en que estan d’operació en operació (com si entrar a un quiròfan fos un fet sense importància) els familiars no saben res, només petites pinzellades de l’evolució. Aquí és on entra la daga de Teresa Viejo fotent el dit a la nafra i buscant el morbo en un programa superficial que intenta revestir de sentimentalisme barato per evitar la crítica de programa ‘basura’. Ens venen que les persones que s’operen no poden seguir vivim així, que no són feliços… i per si la història no fa prou pena allà està la ‘7 dias 7 noches’ intentant fer saltar la llàgrima al fill o al marit de torn o obligant al nuvi agenollar-se per demanar la mà de la ‘canviada’, ja que la forma escollida per ell no era la més televisiva correcte. Al final els resultats, com no, salten a la vista, i tota la família contenta. El què no sabem és quan tardaran alguns dels participants en demanar passar de nou el concurs perquè després de fer-se 50 liposuccions segueixen sense cuidar-se i menjant malament i tornen a estar com el principi.

En fi un programa que busca al morbo, la desgràcia aliena i el final feliç. Realment ahir va ser un bon dia per l’estrena, ja que a T5 van deixar de fer Aída per fer la Gala Miss Espanya. I bon dia també si ho mirem en clau política i el ‘Cambio Radical’ d’ERC després del discurset de l’ex-alcalde de Puigcerdà en el Consell Nacional del Partit.

dimarts, de març 20, 2007

Estrés

Ja són masses les vegades que estic veient que persones que m’envolten, inclús que m’importen més enllà de la simple cordialitat laboral, són víctimes de l’estres produït per la vida del dia a dia i empitjorat per qüestions laborals que es divideixen en impaciències constants, infinits ‘esto es para ayer’ i tasques de primeríssima urgència. Si això li sumem que la majoria dels consells administratius, directors, gerents, etc. eviten, no sé per quin motiu, tractar als seus treballadors com a persones i els tracten com a simple maquinària que està allà per solucionar problemes, els seus problemes abans que el de qualsevol altre, tenim en milers de llocs de treball una bomba de rellotgeria. Si hi ha sort les conseqüències quedaran en unes classes de relaxació durant dos mesos, que l’únic que faran és allargar el calvari fins un ensurt de veritat.

Amb això no vull dir que tots els nostres superiors són persones malèfiques i endimoniades que només volen exprimir-nos fins l’última gota de suor, ja que , per sort no tots són així. És més, a vegades, la culpa es nostra per portar una vida mal organitzada i preocupar-nos per coses que no tenen importància i deixar de banda les que de veritat si la tenen. Terrible defecte humà aquest collons.

Al ritme que anem no m’estranya que una bona part del jovent desitgi trobar una feina com funcionari de mitja jornada i poder gaudir d’una qualitat de vida, molt escassa en els dies que corren, en lloc de matar-se per un lloc de fotocopiador en una multinacional que li reportarà mil euros mensuals pensant que algun dia el pujaran de categoria i li augmentaran el sou. Després surten les patronals, grups d’empresaris i altres preocupats per la falta d’ambició dels joves, és més, en algun cas tenen el valor d’acusar-los de falta de sacrifici.

Sense ànim de semblar un power point del rotllo Tantra, dediqueu-vos a les coses importants i no deixeu que els nervis us mengin per dins i menys que ho facin els nervis dels altres.

dijous, de març 15, 2007

Som 2 milions

Porto uns dies que em costa posar-me escriure i explicar coses (seré com Sansón que m’han tret l’unicej i he perdut la força) espero que no.

Durant el dia visito un número de blogs important per culpa d’altres blogs que tenen enllaços a més blogs que també diuen coses interessants, etc. un no parar vaja que en algun moments has de dir STOP aquí em quedo. Aquesta ronda de visites m’ha permès arribar a un blog, que ja havia sentit a parlar, ‘El Manifestómetro’. Una eina suposo que creada per gent que com jo està farta dels balls de xifres en les manifestacions. En els temps que corren on el PP s’ha convertit en propietari dels carrers (tot i despreciar-los fa uns anys quan la guerra) i han passat de censurar les pancartes a pintar-les ells mateixos aquesta web s’ha convertit en referent de consulta per molta gent després d’una manifestació, que últimament es repeteix cada setmana. Ja sabeu el PP més populista de la història no para de fer manis i per norma ha optat per dir que a les seves manifestacions hi van 2 milions de persones encara que no siguin ni la meitat, sort que la web demostra amb proves fotogràfiques i matemàtiques les xifres reals. Unes xifres que per cert en un moment del dia no coincidien entre Telesperanza (perdó Telemadrid) i el Mundo.es, un deia 2 milions i l’altre 350.000 persones. Ja sabeu quina dada va desaparèixer hores després de la web no? Un altre dia ja parlarem de les manipulacions de la informació per interès.

En fi no us perdeu el blog, si més no per curiositat!

dilluns, de març 12, 2007

5 cosetes.

Quan ja semblava que m'havia escapat dels memes, la Lali m'ha enganxat desprevingut i m'ha enxufat el meme de 5 coses que no sabeu de mi (si més no la majoria).

Doncs aquí van les 5 coses:
- Sóc de poble.
- De petit em vaig seure sobre un cactus.
- M’agraden les festes de l’Espanya canyí del poble de mon pare.
- Em posa de mal humor que em trenquin/canviin els plans del dia.
- M’encanta dibuixar però ho faig menys del que correspondria.

Doncs ja està ja ho he dit, es clar que aquestes cinc són una petita mostra de moltes , però m'ha vingut de gust posar aquestes. I com que no m'acaben d'agradar el rotllo dels memes no el passaré a ningú. Si algú vol que l'agafi!

dijous, de març 08, 2007

UNICEJ

Ahir per fi vaig anar a tallar-me el cabell. Degut als gens heretats de la meva mare es tracta d’un cabell noble però complicat. Noble perquè no es desprèn així com així del meu cap i això és d’agrair però a la vegada és complicat perquè creix en horitzontal, m’explico. Al ser un cabell gruixut no cau cap a baix com ho faria qualsevol cabell llis, aleshores em sobresurt una mata pèl ovalat per sobre les orelles. En fi un desastre.


Realment el procés del meu cabell sempre és el mateix i el tallat també, excepte durant una època que vaig decidir dir al meu barber de confiança fina aleshores que provés coses noves. Aquell temps el tallat va variar amb alguna que altra cresta, primer dissimulada en la part de dalt, després fins i tot per darrera, fins acabar en un decadent pentinat que acaba en una cresta amb tres punxes (desastrós), aquí vaig decidir tornar al tallat clàssic.

El fet és que, per comoditat no pels pentinats ‘especials’, ja fa un temps que he canviat de barber per acabar en una perruqueria de barri (més barata) d’aquí barna dedicada més al sector femení que al masculí i això sincerament m’ha fet obrir els ulls. He descobert tantes coses…com ara que és obligatori que expliquis coses de la teva vida mentre et tallen el cabell, pots opinar de la dels demés sense cap mena de problema, vaja el típic marujeo… però sobre tot el què més m’ha agradat ha estat descobrir el massatges que et fan al cap quan te’l renten!!!!!! Espectacular!!

Però ahir va ser el dia de la innovació, l’inici d’un nou tractament!. Tot va començar amb la pregunta va ser ‘Ya te haces el entrecejo?’ (Música d’horror, de peli de por!!) … Intentant sortir del pas vaig contestar que de tant en quan l’Eva m’agafava per banda i amb les pinces feia uns retoques, però la veritat que últimament el tema estava bastant deixat. Després de sentir això la perruquera ha decidit assumir el meu ‘entrecejo’ com una cosa personal. M’ha promès que en dos o tres visites més de tall de cabell, el meu pèl de l’entrecejo anirà desapareixen i convertint-se amb més suau (i no rebelde com ara) i tot amb una simple i però sempre amenaçadora capa de cera (una altra vegada música de por).

Així que ja veieu deixaré de ser un UNICEJ, o això espero!!! Què serà el següent la manicura? La veritat que necessito manicura perquè tinc la mania de mossegar-me les ungles! A vosaltres us passen aquestes coses?

Continuarà.

PD: Cada dia tinc més canas.Crisis.Em faran interessant?.Segur que no.

dimarts, de març 06, 2007

París bien vale una misa!

Dimecres passat l’Eva i jo celebràvem que fa molt que ens aguantem mútuament així que per celebrar-ho vam anar a dinar a París el divendres. Només un dia, però un molt bon dia. (Visca Ryanair).

Sincerament feia temps que volia anar a París, sobre tot, per posar el ‘Visto’ a la Torre Effiel. Però haig de reconèixer que la ciutat em va sorpendre gratament. El temps del que disposàvem per la visita era limitat però això no ens va privar de fer un gran passeig per la ‘ciutat de la llum’.

La ruta va incloure tots els ‘titulars’, Arc de Triomf, l’Obelisc de la Plaça de la Concordia (ja puc dir que he vist la parelleta després de veure el de Luxor), els Jardins de Toulleries, el Louvre (per fora), l’Òpera, Montmatre i els seus pintors, Notre Dame i per rematar el dia la Torre Effiel. Això està clar que no hagués estat possible sense una bona xarxa de transports metropolitans i els consells de la gent (sobretot de la Lourdes).La patejada va ser infernal però va valdre la pena.

Bàsicament l’únic defecte que li he trobat a París de moment és que està plena de francesos.

Us deixo un petit reportatge amb les fotos que vam fer.



PD: Merci a Lali blogera resident de Visualpanic per passar-me aquestes pijadetes d'Internet.

dijous, de març 01, 2007

Quantes dolentes que pasen no?

Ibèria tot i que no té cap tipus d’intenció de fer vols transoceànics diu que lluitarà per la T-Sud de l’aeroport del Prat. RENFE cada tres dies té una averia i els usuaris cada dia més emprenyats … algun dia passarà alguna cosa, ahir de moment invasió de vies. Oleguer segueix sent xiulat pels camps d’Espanya per la seva llibertat d’exrpressió i quan juga el Barça l’afició rival segueix cantant el ‘Que viva Espanya’. Enhel una empresa estrangera (italiana) també entra en la pugna per Endesa, podem fer el càntic ‘Antes Italiana que Catalana’.

A part deixant a banda els temes catalans, les operadores de mòbil avui ens cobraran més i tot perquè deixen de tenir uns beneficis (que no pèrdues, que no és el mateix) que aconseguien irregularment. Just el dia després de sortir l’empresa Casas per TV3 dient que havien augmentat el número d’usuaris gràcies a RENFE, es crema un autobús seu a la Ronda Barceló. El futbol cada dia està més ple de desgraciats i presidents gilipolles, ahir un que bevia Coca cola al Ruiz de Lopera.

Tot això en un sòl dia, 28 de febrer. Quantes coses que passen no? A veure que ens depara el dia d’avui, només espero que sigui un dia d’aquells en què ‘Los buenos siempre ganan a los buenos’.

A sobre m’entero que la Watling està amb en Jorge Drexler, enfonsat!!
Cop de Mall al Drexler!