Temps passats

Fins no fa gaire tots ens posàvem les mans el cap pel tema de les caricatures de Mahoma criticant la falta de llibertat d’expressió. Però és clar tot canvia quan ens toquen el què és nostre, aleshores l’opinió varia al igual que la jaqueta.

Els amics de la COPE ja han fet una creu a la gent de l’Hormiguero per la seva paròdia de ‘L’últim Sopar’, a la gent del Jueves ja sabem com els va anar amb la seva caricatura del Rei, al igual que el diari Deia i els que van cremar una foto de Sa Majestats a Girona. Això ja ens ho explicava ahir en Puji a la Cullerada, però jo vull afegir alguna cosa més, vull dir que sense anar més lluny estem parlant de sentències selectives ja que el senyor Peñafiel no para de parlar malament de la futura Reina d’Espanya, o al Tomate debateixin si la Infantaa es divorcia o no? Això no és faltar a l’honor? En fi sentencies selectives. Avui serà amb el Rei però demà pot ser amb algun amic del fiscal.

I per acabar d’empènyer la llibertat d’expressió pel barranc podem parlar de la sentència condemnatòria contra Alasbarricadas.org perquè en el seu foro es criticava/s’escrivien injuries segons el fiscal contra Ramoncín, el qual molt gustosament els ha posat una demanda, (i rotllo Cuní), una demanda per cert molt típica de la SGAE, una associació que està darrera de més de la meitat de demandes injustes d’aquest país pel tema de drets d’autor, etc.

Em preocupa aquesta sentència perquè ens posa en una situació una mica difícil a tots els propietaris de blogs, webs, etc. on la gent participa activament. Què passa hauré de esborrar tots els comentaris on es digui que els Borbons i en Ronaldinho són uns vagos no sigui cas que vingui el fiscal o qui sigui a dir-me que clausuri la web o controli els comentaris de la gent=limitar llibertat d’expressió.

Definitivament estem arribant en un terreny molt pantanós i ple de fang, on ens podem emmerdar fins les orelles. Tornem a temps passats, temps de censura, temps de fer callar la gent que no pensa com el fiscal, temps de repressió, és això el què volem? Qui pararà els peus a la SGAE, al fiscal, qui?

Mama por.

Neix 6 d'octubre...

Perquè les nostres infraestructures fan riure, perquè ens acusen de perseguir el castellà quan és la nostra llengua la que està en perill de desaparèixer, perquè donem més però rebem menys, perquè nos ens permeten ni practicar l’esport amb normalitat, perquè estem farts que els nostres representants votin una cosa aquí i diferent a Madrid, perquè el nostre estatut està al Tribunal Constitucional, però sobre tot perquè el nostre futur, les nostres necessitats i la solució als nostres problemes els hauríem de decidir nosaltres!!

Neix una nova plataforma disposada a intentar donar un pas endavant, a demostrar que el sobiranisme polític i social està més despert que mai. Se'ns convida a tots a adherir-nos.


Així doncs tots cap a ............. www.6doctubre.cat

Merceditas!!

Segurament es tracta de la presentadora a la qual li tinc més mania últimament, això si sense poder competir amb Teresa Viejo, però fent mèrits per arribar al nivell. Ja sabeu que estic parlant de Mercedes Milà, la proclamadora de llibertats, defensora del dèbils, denunciadora de les injustícies i martiritzadora dels fumadors.

Capaç de enfonsar psicològicament a una persona perquè fuma però a la vegada pujar als altars, en aquest cas un noi travestit però podria ser una noia o un noi, que està posant ‘catxondo’ a mitja casa amb la seva particular manera de tractar, vaja amb la mà més llarga que un pop. En fi, a casa meva això té un nom, però a la Mercedes li ha caigut bé.

Però el problema que Mercedes em caigui malament és degut a que es creu que té en propietat la veritat absoluta, on ningú li pot discutir res, i que només la seva opinió és la bona i la resta són simples annexos d’enciclopèdia que ningú mira. Però la Milà no és queda a gust amb aquesta possessió de la veritat així que també és una no ser si declarada feminista on defensa la llibertat de les dones (res més lloable) però d’una manera molt especial sempre, ridiculitzant als homes la qual cosa em sembla bastant nefast. Prova d’això és la primera prova que els han posat als personatges de GH9 (ja sabeu que m’enganxo fàcilment a la programació anomenada basura, si més no, el just per estar enterat del tema) on els homes faran exclusivament el què diguin les dones, fins aquí cap problema, però el problema bé quan la primera ordre és que els homes facin de pornotxatxa, au! En calçotets i davantal. Segurament la prova no l’escull ella, però si que li encanta. A mi ni fu ni fa la veritat, però després que certs personatges no em defensin segons quines coses, ja que això els sembla graciós, però si fos al revés seria una ofensa i un atac contra la dona.

En definitiva, que les llibertats, les injustícies, etc. alguns només les veuen cap una direcció, i a mi aquesta defensa (extrema) de les coses em provoca una mica de pudor.

Una altra Diada

Dia 11. De nou celebrem la derrota, de nou reclamem les nostres llibertats i de nou sembla ser que ningú ens escolta, ni nosaltres mateixos.

Una diada amb el rerefons d’una llista de mancances, injustícies o digueu-l’hi com voleu cap al nostre país:

- La vergonyosa falta de llum durant tres dies a Barcelona i aquí no dimiteix ni deu. Però després no hi ha problemes d’infraestructures.
- La quantitat de problemes que hi ha per fer arribar l’Ave a Barcelona, no recordo quan van fer el tram Sevilla – Madrid tants problemes (ja fa més de 10 anys recorde-m’ho). Però segueix sense haver-hi problemes d’infraestructures.
- Les promeses incomplertes d’inversions per part del Govern central que a la vegada és el Govern de la Generalitat.
- La prohibició/’cacicada’ del partit de la Selecció Catalana vs. EE.UU. de manera totalment dictatorial per part de la RFEF.
- La quantitat de falsedats que acusen a Catalunya com un estat opressor de castellanoparlants, tot i que la llengua que va camí de desaparèixer és el Català.

Però per a què aquesta llista no segueixi creixent cal fer un pas endavant i deixar de queixar-nos per passar a actuar. Només desitjo que les paraules llençades pels expresidents de Catalunya arribin algun dia a fer-se realitat (llegir EspaiD).

Immobilisme

Últimament no paren de sortir propostes de referèndums, plataformes sobiranistes, refundacions del catalanisme, vagues tributàries, etc. en fi una quantitat de paraules que han omplert diaris i segurament seguiran omplint.

El problema està realment en que aquestes paraules es quedaran en això en paraules que omplen diaris i que la gent no recordarà fins noves propostes, nous enganys perquè mai acabaran convertint-se en fets.

Però que això passi en tenim la culpa tots. Culpa dels polítics per declarar promeses que mai es compliran o diran que si al parlament de Catalunya per dos dies després negar-ho a Madrid. Culpa de les institucions públiques i privades, com el Barça o l’Espanyol que quan es vota si s’autoritza el partit de la selecció catalana uns no hi són i els altres no revelen el seu vot (quien calla otorga, tant de bo m'equivoqui), culpa teva per no manifestar-te, no fer-te sentir molt més en les teves recriminacions, culpa meva per no fer res quan veig que es riuen a la teva cara quan el tren arriba tard per enèsima vegada i marxo cap a casa mirant cap a un altre lloc perquè és el més còmode.

Immobilisme defineix aquest país que des de finals dels 70 no tenim collons a reclamar res per no aixecar gaire la veu. I ja veieu cada dia contem menys perquè com deia en Villaroro, en el seu article de fa una setmana (podeu veure-ho a Espai D), per Espanya ja no som un problema, perro ladrador poco mordedor, deuen pensar.

Immòbils, sempre immòbils.

PD: Degut al post de Tornarem-a-vèncer m’he encès.

Les diferències són bones

En aquesta època de globalització on et pots menjar una hamburguesa dels senyors M des de Barcelona, fins a El Cairo, passen per Estocolm no em deixa de sorprendre les diferències evidents, ja siguin culturals, socials, etc. entre diferents persones separades ‘només’ per 300 quilòmetres o inclús menys.

Per ‘sort o per desgracia’ (valgui l’acudit fàcil) he viscut en els últims dos anys una gran número del que seria una de les celebracions ‘crec’ més antigues que es coneixen, la celebració del matrimoni, vulgarment anomenada boda. Aquest acte conegut mundialment presenta diferents versions depenen del lloc on es celebra ja sigui boda civil o religiosa. En un lloc el nuvi espera la núvia per a que li posi la flor a la solapa, en l’altre el nuvi espera dins, en un lloc aplaudeixen al final, en un lloc fan una broma al nuvi, en altres tallen la corbata i en altres no fan res. Això només és una petita mostra de les diferències que hi ha entre nosaltres.

Amb això el què vull dir que per molta globalització que hi hagi en alguns aspectes en altres no hi és. A les persones les crea el seu entorn, les seves costums, les persones, per sort, són diferents, pensen diferent, actuen diferent, parlen diferent!! Riquesa cultural. Perquè la gràcia està en que no és el mateix menjar migues a Zaragoza que fer-ho a Viladecans, no és el mateix un bon plat de pasta a Nàpols que els tallarines d’un italià del raval, fumar en Xixa a el Cairo o fumar un piti clandestí en els lavabos del cole, passejar per La Concha de San Sebastián o anar de compres per la cinquena avinguda de Nova York, …això és el que enriqueix a les persones, conèixer coses diferents en el seu entorn original!!

Segurament que pensareu que això no té res a veure amb l’inici del relat, però la veritat haver viscut tantes celebracions m’ha fet veure la diferència que hi ha entre nosaltres sobre un mateix concepte i per extensió en més coses...i m’ha agradat. Perquè si tots féssim el mateix no creieu que seria molt avorrit?