Immobilisme

Últimament no paren de sortir propostes de referèndums, plataformes sobiranistes, refundacions del catalanisme, vagues tributàries, etc. en fi una quantitat de paraules que han omplert diaris i segurament seguiran omplint.

El problema està realment en que aquestes paraules es quedaran en això en paraules que omplen diaris i que la gent no recordarà fins noves propostes, nous enganys perquè mai acabaran convertint-se en fets.

Però que això passi en tenim la culpa tots. Culpa dels polítics per declarar promeses que mai es compliran o diran que si al parlament de Catalunya per dos dies després negar-ho a Madrid. Culpa de les institucions públiques i privades, com el Barça o l’Espanyol que quan es vota si s’autoritza el partit de la selecció catalana uns no hi són i els altres no revelen el seu vot (quien calla otorga, tant de bo m'equivoqui), culpa teva per no manifestar-te, no fer-te sentir molt més en les teves recriminacions, culpa meva per no fer res quan veig que es riuen a la teva cara quan el tren arriba tard per enèsima vegada i marxo cap a casa mirant cap a un altre lloc perquè és el més còmode.

Immobilisme defineix aquest país que des de finals dels 70 no tenim collons a reclamar res per no aixecar gaire la veu. I ja veieu cada dia contem menys perquè com deia en Villaroro, en el seu article de fa una setmana (podeu veure-ho a Espai D), per Espanya ja no som un problema, perro ladrador poco mordedor, deuen pensar.

Immòbils, sempre immòbils.

PD: Degut al post de Tornarem-a-vèncer m’he encès.