S'ha obert la temporada

Us haig de dir que si mes no a casa meva s’ha obert la temporada del ‘vermutillo’. Les condicions de diumenge eren ideals, un sol radiant, temperatura excel•lent, hora intempestiva (pot ser en excés perquè eren les dues, però tampoc es pot fer un vermut a les 12 ja us ho dic ara) i un lloc ideal, la terrasseta de casa.

Una vegada complertes aquestes condicions els altres temes venien rodats. No sé per quin motiu a casa el Martini sempre està present (vaja si que ho sé), blanc això si, uns glassons i a gaudir. Pel que fa als acompanyants feia temps que estaven esperant el moment, aquelles olivetes, aquells ‘berberetxos’ d’en Dani que li surten millor que el seu Espanyol, peça petita i salsa espinaler a discreció. I per acabar aquelles patatones Torres, perquè les de ‘vermutillo’ són Torres res de les fashion ondulades o les exòtiques vinagreta, que collons les de tota la vida i si també els hi fotem salsa espinaler. Vaja si em paro a pensar només es queda sense salsa espinaler el Martini!!

I amb tot enllestit un s’asseu i a fer el ‘vermutillo’ i vist que el dia ho permet fora samarreta i ‘cara al sol’ de la millor manera possible per agafar aquell coloret que tanta cara de bona salut em dona i que em va donar el sobrenom de ‘Moha’, oi Puji? Des de que sóc treballador i no universitari em costa més agafar color que no pas l’Iniesta fa amics per Internet.

Amsterdam

Hi ha tres coses que diferencien Ámsterdam de qualsevol altra ciutat europea: les bicis, l’aigua i els porros.

Realment m’ha agradat molt Ámsterdam, independentment de la seva fama de trencatòpics o diga-li ‘nomimportaelquefalaltrasiaminoemmolesta’, sobretot la seva part del dia a dia més que la part turística. Enteneu-me tu pots anar a París i que t’encantin els seus monuments, la ciutat, etc. però pot ser no t’agradaria viure allà, a Ámsterdam m’agradaria viure. Només que la gent visqui la meitat de tranquil•la que sembla que viu ja em conformo, una tranquil•litat per cert que perden quan circulen amb la bici són pitjors que els motards de Mad Max ,‘No rules’ que diria aquell. A falta de platja disposen d’uns canals (bastant bruts) on poder gaudir amb la seva ‘barcateca’ d’unes festes, dinars familiars, despedides de solter, etc. Si no tenen terrassetes a les cases i for un dia de collons com els d’aquest cap de setmana? No hi ha problema posem la taula al carrer i baixem unes cadires. En fi, viuen feliços, suposo que no amb vist la telesèrie de cuatro titulada ‘Inundación’.Segurament en moltes coses aquests holandesos ens porten avantatge com pot ser el idioma ja que qualsevol parla anglès/holandès com aquí parlem català/castellà i en altres pot ser no tant, com que els carrers turístics estan igual de bruts al finalitzar el dia, com a Barcelona.

Per cert ens vam desplaçar un dia al poble pescador de Volendam, i es clar, amb 25 graus que feia tothom vestit com en ple més d’Agost fotent-se fish and chips, cervesses i mirant una regata d’una espècie de velers, que s’acostaven més a velers pirata que una altra cosa. També va estar bastant bé.

Ah! Dels coffeshops, smartshops i mushrooms no parlarem, no fa falta no?

Us deixo unes fotos:








Prometo posar el link de totes les fotos quan les tingui maquejades.

Un any més!!

Després de mirar Google, puc dir que tal dia com avui fa 29 anys no va passar cap fet històric rellevant. Segur que alguna cosa passaria però en principi res digne de mencionar segons Google:
AQUÍ

Ni segons aquesta web (que per cert et permet decidir què va passar a la Terra, al Cel o a Mart):
AQUÍ

Així que per part meva em quedo jo el protagonisme d’aquell dia, ja ja ja. A la cantonada ja veig els 30 que m’esperen per fer un cafè, espero no fer tard. En fi, un any més, més canes, més arrugues però més ganes de fer coses, de gaudir del dia a dia amb vosaltres, els amics que estan a prop i els que no ho estan, la família i com no la costelleta com diria l’Ori.

Avui sóc un any més gran, o millor que això, sóc un tio amb més experiència.

PD: Estaré a Amsterdam els pròxims tres dies, algun consell?

Turistes, guiris, family-trip i pipiolos d’hòstia

Barcelona es comença a omplir de guiris, vaja la veritat no sé si han deixat mai de ser-hi. Haig de reconèixer que la meva mania per aquest col•lectiu arriba a nivells insospitats, gran part de culpa, alguna que altra visita en temps passats a terres lloretenques i blaneres, si es pot dir així.

No cal confondre entre el turista i el guiri. El turista podríem ser qualsevol de nosaltres que va a un altre país/ciutat fent gala d’una educació pròpia d’una persona civilitzada i passen quasi bé desapercebuts ‘por los lugareños’. El guiri no, el guiri farà notar la seva presència com sigui, mitjançant pells cremades per el sol que es veuen des Canaletes a Colón, portant unes xancles amb mitjons blancs o anant amb màniga curta un dia de -4 graus, per citar varis exemples.

Però entre el guiri cal destacar una de les espècies més odioses de la humanitat, el guiri en viatge de fi de curs, altrament conegut com el pipiolo d’òstia, si home aquell que us comentava en l’anterior post que utilitzava Lloret com a lloc de trobada. Es tracta d’adolescents en plena pubertat i grans a la cara que han vingut a passar uns dies a Barcelona, ja se sap lloc de Sevillanas, toros i barrets mexicans. En fi, aquest col•lectiu és el més rabiós de tots, per la seva falta de respecte a qui els envolta, per la falta d’interès en la seva visita només pensant en emborratxar-se i anar l’hotel a veure si poden tocar-li la teta a la companya de pupitre de classe, per ser uns flipats amb les seves ulleres de sol que semblen plaques solars, les seves caçadores petites i pantalons a l’alçada dels genolls, etc.

Això si, aquest col•lectiu tenen uns admiradors els pubers que han viatjat amb la família , que després d’un estudi molt acurat, puc dir que es tracta de famílies de nacionalitats de l’Est d’Europa. Veus aquells dos nens blancs de pell amb gorres super feas, empastifats de crema fins les orelles i amb una cantimplora penjada del cinturó, que es miren els pipolos desitjant ser un d’ells, desitjant conviure en un hotel on els canvis d’habitació, les timbes, els cubates i les festes clandestines són la tònica predominant de la nit.

En fi que comença la invasió posin-se a refugi o no surtin de casa si no és per autèntica necessitat.

PD: De totes maneres estic segur que entre els guiris i les guiris tots salvem aquells que són de bon veure perquè, entre nosaltres, alegren la vista a qualsevol. Ja se sap, entre els maleïts sempre hi ha excepcions.