Cop de mall automobilístic.

Fa temps que no feia un cop de mall i per fer honor a la nostra comunitat m’agradaria desfogar-me una mica de tot el què em passa últimament amb el cotxe:

- Cop de mall a la gent que creua els carrers pel pas de zebra sense mirar.
- Cop de mall a la gent que creua el pas de zebra perquè el deixes passar i a sobre et mira amb cara desafiant.
- Doble cop de mall aquells pares que per creuar al carrer per qualsevol lloc posen primer el cotxet del seu fill per tantejar la situació com si d’un cotxe es tractes.
- Cop de mall als nens que surten corrents darrera una pilota que pica contra el vidre del teu cotxe.
- Cop de mall a la gent que fa esport i surt corrents de darrera d’una furgoneta per creuar un pas de zebra.
- Cop de mall als autobuseros que es creuen els protagonistes de la peli ‘El camión’.
- Cop de mall als motoristes que et superen per la dreta.
- Cop de mall a la pluja amb sorra del Sàhara.
- Cop de mall al preu de l’assegurança.
- Cop de mall al retrovisor de la dreta que està mal enganxat i vibra de mala manera.

PD: Algú sap si en Borràs està plorant a Glasgow? Uri torna, el derbi és d’aquí una setmana i t’hauríem d’oferir uns maletins.

Eleccions Munigenerals

Els polítics tret d’ahir ja no es pregunten perquè tanta anstenció i no s’ho pregunten perquè els hi és igual, ja han estat escollits i això és el que conta per ells.

Però jo avui em segueixo fent la mateixa pregunta, fins on arribarem, quin serà el límit que faci despertar als postres polítics.

Sincerament crec que hi ha un desencís. Les municipals haurien de servir per tractar els temes més propers a la gent, accions polítiques que tenen una repercussió molt més directa sobre la nostra persona. Però lluny d’això els partits polítics han transformat aquestes eleccions en unes eleccions generalistes. Jo sóc el primer que pensa (o més bé pensava) que en unes municipals poc hauria d’importar el color del polític si la seva feina és bona, però això s’ha acabat. Els partits estan sotmesos a un compliment estricte del pla de treball de la direcció del partit, on els temes que es discuteixen amb les altres formacions deixen de ser propers a la gent per ser un ‘más de lo mismo’, la qual cosa fa que la gent s’afarti.

Per això crec jo que agrupacions com el CUP o les Associacions de Veïns, cada cop tindran més força dins els municipis com això segueixi pel mateix camí. Aquestes agrupacions busquen solucions reals (o no) a problemes presents en el Municipi que afecten de manera directa als veïns, als barris, després pots estar d’acord o no, però busquen la proximitat, cosa que els partits ‘grans’ han deixat de fer i només pensen en guanyar independentment del programa ofert, per després poder dir que han obtingut més regidors que els altres, etc.

Senyors polítics facin un pensament seriós aquesta vegada i pensin realment que poden fer perquè la gent els faci cas. Si volen els puc donar un parell de pistes, facin seu el eslògan de la marca de cosmètics Roc ‘Promesas cumplidas’, i resolguin els problemes reals de la societat,deixin de passar per sobre els temes peluts com la immigració, la vivenda, etc. quan arriben les eleccions per no emmerdar-se, volem solucions i fa temps que no les veiem, només veiem discussions, enfrontaments i negociacions que no serveixen per res.

Poques ganes...

Bastant liat durant la setmana no he pogut escriure al blog i realment començo a veure que ho necessito...estic enganxat. Així que no volia despedir la setmana amb una vinyeta cutrilla però que m'ha fet molta gràcia.


Bon cap de setmana!!

O ens passem o no arribem!

Abans de tot m’agradaria comentar que no sóc fumador. Dit això dir en públic que desaprovo la campanya que s’ha posat en marxa per intentar catalogar el cinema on surti gent fumant com a no recomanable¿?. Em sembla una barbaritat i ho dic clar i fot.

Em sembla molt, però que molt bé les campanyes per sensibilitzar a la gent per deixar de fumar. Gràcies això i a una metgessa tossuda, el meu pare ha passat de fumar un paquet diari de Ducados, a no fumar. Però trobo fora de lloc la proposta en qüestió del cinema. Perquè avui és això, demà seran el llibres, l’altre la música? Que ‘farem amb el fumando espero’!!!

Ens agradi o no, el cine explica històries, fictícies o reals, però històries al cap i a la fi…i les històries s’expliquen amb personatges amb les seves característiques, vicis i costums…que serà el següent catalogar un film de no recomanable perquè el protagonista és d’una ideologia o religió en concret?

A mi que una persona em fumi 1 paquet a la cara cada dia mentre dino, sopo, treballo, estic al futbol, etc. afecta a la meva salut. Que un senyor fumi en una pantalla no! I no sé quin grau d’afectació té sobre els joves el fet que un/a estrella fumi o deixi de fer-ho però crec que la incidència que pot tenir és molt menor que una prevenció ben feta a les escoles i centres de salut.

Tot té un límit i aquí crec que s’estan passant. Prevenció perfecte. Etiquetes no absurdes no.

Incomunicats

Tot i que era el meu primer cap de setmana com a possible regidor de Telecomunicacions de l’Ajuntament amb el partit E.D.U. he quedat incomunicat. Encara s’està investigant si ha estat sabotatge o un grapat de casualitats, però ja us puc dir que tot és molt sospitós i a la vegada perquè no dir-ho dramàtic.

Tot va començar dijous quan vaig voler fer la trucada de control a casa meva (abans que ho faci la meva mare i digui que no la truco mai i bla bla bla). El telèfon no donava línia, res de res, callat com una mala cosa. Primer vaig pensar que al ser un sense fils la base estaria desenrotllada, però no. Una suor freda em va recórrer el cos, de seguida ho vaig notar, no hi havia Internet!!!. Primer drama. No havia fet l’equip de la Superlliga. Vaig trucar a Jazztel i em van fer anar amunt i avall de les escales buscant els collons de PTR i ‘prueba aquí i prueba allá, maquillate, maquillate’. Res de res. El resultat 3 dies sense Internet a casa. Quasi m’agafa un txungo. A part ja començàvem amb les promeses electorals incomplertes, la població estava sense el seu Waiiii-Faiii gratuït.

Quan encara no havíem superat el tema d’Internet va venir la tele. Això si que és gros. Estavem dinant tranquil•lament el dissabte quan de cop i volta vam sentir un espetec i tot seguit l’efecte sonor de ACME que posen als dibuixos animats quan s’esquerda una paret. Però no era una paret. Era la tele!!!!. Aquesta tele que no hem acabat de pagar, la tele que em té el cor robat, la tele que permet dividir la pantalla en dos però mai físicament com el dissabte!!! Ha mort!.


Sense tele, sense Internet,…l’Eva i jo estaríem obligats a parlar de coses!! Hi ara què, no tenia temes preparats per una situació així , res per explicar, cap novetat… Un drama. Sense el Tomate, la Panyo i en Cachuli, sense poder veure les barbaritats de l'Acebes. No ens va quedar més remei que fer coses útils com ara fer de jardiners i de fuster.


Avui dimarts ja tinc Internet. Però la tele ha marxat a Madrid, segurament un mes. Ara mateix una tele que no arriba a 20 polsades presideix el menjador.

Tomatitos

Estrany fenomen el que te lloc en els meus peus les últimes dos setmanes. Haig de dir que al llarga de la meva vida els meus peus han superat èpoques molt dures. Un exemple és aquella vegada que per primer cop vaig decidir agafar xancles per dutxar-me als vestidors del pavelló de l’escola, jo era petit d’edat i gros de forma i els consells de ma mare eren savis i ella deia que així evitaria els temibles fongs (uns malignos equiparables als polls), així que li vaig fer cas. Dos dies després patia la reconeguda infecció ‘peus d’atleta’. En altres ocasions han estat les ferides, lesions, callos, etc. els que han intentat enfonsar els meus peus en una profunda crisis i depressió, però tot això tenia solució. Inclús junts hem superat els comentaris de l’Eva: “Quins peus més lletjos que tens”. Però no hi ha hagut res que ens hagi fet tant mal i sense una solució aparent avui en dia com són els ‘tomatitos’.

Tomatitos: “Dicese así de los agujeros que se producen en el calcetín de manera espontánea con o sin causa aparente. Siempre tienden a aparecer sin previo aviso cuando un/a individuo/a tiene que mostrar sus pies en público.”

Efectivament els ‘tomatitos’ són ‘malignos’ o en italià ‘malignos’ com diria Paquita de Mónaco, són capaços de fer caure l’economia mundial destrossant la imatge del president del BM, Paul Wolfowitz . Són indestructibles i sempre estan allà quan menys els esperes o necessites. Pensareu que sóc un porc i que no em tallo les ungles. Jo també ho pensava al principi però res més lluny de la realitat, porto les ungles tallades al -7 i arrodonides, evitant aquelles pues malèfiques que poden provocar desgràcies en qualsevol mitjó de fil noruec i ja no et dic en un mitjó d’executiu (enriute de les carreres de les mitges). Fins i tots han aparegut en els mitjons esportius, resistents a tot, però està vist que menys als ‘tomatitos’.

Estic desesperat, ho he provat tot, inclús no posar-me mitjons, però tot és inútil, al dia següent apareixen en el calaix un alter parell de mitjons amb la vida destrossada pels ‘tomatitos’, i els meus peus destrossats anímicament.

Show de Truman

La rutina s’apropia de la meva persona cada matí. El despertador em fa obrir els ulls a les 6:00, dutxa i altres tasques d’higiene personal (dilluns i dijous m’afeito), drama per saber que em poso, no perquè sigui un tiquismiquis o molt presumit, sinó perquè no sé que està planxat i què no. Faig la bossa d’esport si aquell dia em disposo a enganyar-me a mi mateix, agafo el dinar de la nevera, el llibre i el mp3. Surto per la porta escopetejat.

Hi aquí comença una altra rutina que em recorda el Show de Truman. Surto al carrer, i ja sento el bus número 1 que puja per La Coma, com si hagués estat esperant a la cantonada fins que jo sortís. La monja de l’escola de davant està obrint la porta de l’entrada. Ha arribat un moment que ja la saludo. Segueixo pujant. Una mica més amunt em trobaré aquell noi que porta uns auriculars més grans que 45 ipods juntes. Al carrer Bon Aire no em trobo normalment a ningú, excepte en el creuament amb el carrer Sant Pere Mes Alt, dos dones que van a currar suposo.

Un cop a la Riera, al fons ja distingeixo l’habitual ‘tractor’ de Neteja del Mataró Net, i just al davant a l’antic xurrero la dona que serveix la premsa a Can Màrquez està seleccionant les revistes que ha de deixar. Aquest cas és curiós perquè mail i he vist la cara sempre està en la porta lateral de la furgo amb el cap a dins fent veure que remena no sé què i de fons sempre sona RM ràdio. Després vindran les dones de fer feines d’alguna oficina propera i l’autobús que baixa per la muralla direcció plaça Santana. Que per cert algun dia em volarà el cap de tant a prop que passa. I el remat final és la parada del bus. Sempre les mateixes persones, els mateixos llocs dins l’autobús.

És tot tant monòton, tant poc real que a vegades penso que algú m’està mirant per alguna Tv i que prepara tots aquests moviments, dia rera dia. El fotut és quan confong persones, és a dir, persones que el meu cap les ha situat en un lloc i les trobes en un altre, gent coneguda de vista fora del seu habitat habitual. Aleshores quan no puc evitar pensar de manera graciosa que els falten extres per donar forma al meu dia a dia.

Bon i diferent cap de setmana!

Siesta extrema

El cap de setmana vam decidir amb els amics anar de costellada el dia 1 per celebrar el dia del treballador (o sigui que és festa). El lloc escollit va ser Can Manel, restaurant situat enmig del Montseny direcció Santa Maria de Palautordera, lloc molt casolà però que el menjar està bo i econòmicament correcte.

Tot i que el dia no va acompanyar, degut al diluvi universal que va caure per la zona. Com va dir l’Edu una tempesta altrament dita ‘pluges localment fortes’, però aquesta va ser més llarga del normal perquè va aguantar fins que no vam acabar de dinar. Això si les vistes que hi havia ahir al Montseny eren preciosses. Para ‘muestra un botón’ que dirien:




I ja se sap després d’una costellada, all i oli, pa torrat, un crep de postre i un cigaló de Bailey’s que millor que una ‘siesta extrema’. Al fer el primer torn de dinars de costellada, o sigui la una, vam arribar a casa sobre les quatre, hora ideal per a la migdiada i si a sobre mires per la finestra i veus com plou el plaer és total. La migdiada va ser espectacular d’aquelles que et obres els ulls però no et pots moure perquè tens els músculs encarcarats. La llàstima que després vaig haver de fer neteja d’armari.

Així que ahir vam aconseguir convertir un dimarts en un diumenge, llàstima que faltava un carrusel per rematar la feina. Sort del Liverpool-Chelsea.

PD: Per cert la ‘siesta extrema’ de dos hores provoca que després quan marxes a dormir no hi ha qui cluqui ull.