La meva vida com a mim (2)

Seguim sense veu. Si tot va bé demà pronunciaré les meves primeres paraules ‘oficials’ després de deu dies mut. Enrera quedaran les ‘palmes’ del si i el no, els espasmes de braços i gesticulacions rares per cridar l’atenció. També un record especial per la cambrera que va creure que el meu mutisme era degut a una aposta, és el què té mostrar la paraula tallat en una pissarreta vileda. O la quantitat de fulles escrites intentant expressar només un 25% de tot el què ha passat pel meu cap i no he pogut contenir-me de dir, perquè no sabeu la quantitat de coses que un pensa i vol dir al llarg del dia i aquests dies no he pogut. Només espero que els rotuladors que he utilitzat per escriure a la pissarra no portessin cap substància tòxica que hagi pogut traspassar la pell per osmosi perquè m'he fet un fart de borrar amb la mà missatgets i missatgets.

La visita post intervenció tot correcte, es veu que el dilema més gran de la intervenció va ser si aquí el pacient es semblava a Mikel Erentxun o no? Va ser el tema de quiròfan. Així que es veu que tot va anar de manera correcte.

Les altres grans afectades de la meva intervenció, a part de les meves cordes vocals, són les birres, si si les birres. Allà estan a la nevera sense que ningú les agafi, patint pensant quan arribarà el moment de poder saciar la meva sed. El fet de no poder beure res molt fred ha estat la causa d’aquest abandonament del preciat or líquid present a la meva nevera. Ja us ho dic que no és el mateix veure un partit de futbol amb o sense birra.

Demà començaré a parlar al estil Robert Redford amb els cavalls, xiuxiuejan, qui sap quina veu tindré, la de Roberto Carlos, Constantino Romero o Fresita. El que està clar que la meva logopeda tindrà més feina que els obrers de la Sagrada Família, perquè a part de la reconstrucció de les cordes farà falta millorar aquestes ‘erres’ tan estranyament pronunciades per un servidor.