dijous, de maig 08, 2008

La meva vida com a mim


Demà farà una setmana que no pronuncio una sola paraula i no serà pas per falta de ganes ni una trista vaga d’opinió en contra el joc del Barça ni res d’això. Una intervenció en les cordes vocals és la causa.

La veritat que el primer dia fa inclús gràcia això d’expressar-te amb gestos, cares o amb el meu nou animal de companyia, altrament anomenat ‘pissarra vileda’, però us asseguro que a partir del tercer comences a estar fins les pilotes, amb els dits de colors de borrar la ‘pu… pissarra’ i fart de fer de mim.

En aquests casos fins que no t’hi trobes no veus realment la importancia de la veu en la nostra vida, una simple expressió, un crit, un ok o fins i tot un ‘vale’ es troben a faltar. Imagineu-vos el panorama de qui m’acompanya tots els dies, l’Eva s’ha convertit en la reina del Tabú i segurament la contractaran al ‘Està pasando’ o ‘Espejo público’ per llegir els llavis dels famosos o jugadors de futbol a la banqueta. Un panorama i més quan per comunicar-me en la ditància fora del camp visual utilitzo les ‘palmes’, tot un ‘niño palmero’, una picada de mans és si, dos no, o era el revés…ja ni ho recordo. Sense anar més lluny ahir em vaig tornar boig per aguantar mut en el Madrid-Barça quin drama, no parava de gesticular, tinc el braç vermell de les butifarres i com a mínim entre 234 i 456 cabells blancs més per contenir una ràbia que havia de sortir per algun lloc.

Tot plegat, encara queden set dies més. Un ja s’ha fet la idea, vaig pel tercer rotulador i cada dia fair més mala lletra, a part he optat per no pensar en els intents de converses, deixo el cervell ‘en modo económico’ (tampoc m’ha costat gaire) per evitar tenir ganes d’intervenir. L’altre opció és fer com el meu cunyat el qual va aconseguir ell solet tenir una conversa amb mi durant una hora, i agrair-li ja que em va fer companyia, però és espectacular o no aconseguir això…és comercial de naixement.

En fi us seguiré explicant com evoluciono com a mim i com a baig ja que quan sona i sona el telèfon i no l’agafo em faig por, al igual que truquen al timbre de la porteria i només despenjo l’interfon. Següent parada psiquiatria.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

ostres, que sigui lleu! mai m'ho havia parat a pensar d'aquesta manera!!
Ànims!!

Anònim ha dit...

Jeje.... molt bo. M'he fet un fart de riure...entenc que és serio, però m'ha fet gràcia. Ho sento. Sort que tens el blog per desfogar-te. Espero que et milloris ràpid.

Només un consell, podríes portar una bocina, rollo Harpo Marx, i fer-la sonar....ejjeje...

Bueno, en serio, una abraçada!!!

Unknown ha dit...

Ànims!

Hauries d'escriure més al blog per desfogar-te.

Papi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Papi ha dit...

ANIIIIMMMUUUUUUUU!!!!!!!1 Ja queda menys, pensa que tampoc hi han paraules pel Barça...

Charlie ha dit...

Ànim! que ja queda poc! (i disfruta amb la nova experiència!)