divendres, de maig 04, 2007

Show de Truman

La rutina s’apropia de la meva persona cada matí. El despertador em fa obrir els ulls a les 6:00, dutxa i altres tasques d’higiene personal (dilluns i dijous m’afeito), drama per saber que em poso, no perquè sigui un tiquismiquis o molt presumit, sinó perquè no sé que està planxat i què no. Faig la bossa d’esport si aquell dia em disposo a enganyar-me a mi mateix, agafo el dinar de la nevera, el llibre i el mp3. Surto per la porta escopetejat.

Hi aquí comença una altra rutina que em recorda el Show de Truman. Surto al carrer, i ja sento el bus número 1 que puja per La Coma, com si hagués estat esperant a la cantonada fins que jo sortís. La monja de l’escola de davant està obrint la porta de l’entrada. Ha arribat un moment que ja la saludo. Segueixo pujant. Una mica més amunt em trobaré aquell noi que porta uns auriculars més grans que 45 ipods juntes. Al carrer Bon Aire no em trobo normalment a ningú, excepte en el creuament amb el carrer Sant Pere Mes Alt, dos dones que van a currar suposo.

Un cop a la Riera, al fons ja distingeixo l’habitual ‘tractor’ de Neteja del Mataró Net, i just al davant a l’antic xurrero la dona que serveix la premsa a Can Màrquez està seleccionant les revistes que ha de deixar. Aquest cas és curiós perquè mail i he vist la cara sempre està en la porta lateral de la furgo amb el cap a dins fent veure que remena no sé què i de fons sempre sona RM ràdio. Després vindran les dones de fer feines d’alguna oficina propera i l’autobús que baixa per la muralla direcció plaça Santana. Que per cert algun dia em volarà el cap de tant a prop que passa. I el remat final és la parada del bus. Sempre les mateixes persones, els mateixos llocs dins l’autobús.

És tot tant monòton, tant poc real que a vegades penso que algú m’està mirant per alguna Tv i que prepara tots aquests moviments, dia rera dia. El fotut és quan confong persones, és a dir, persones que el meu cap les ha situat en un lloc i les trobes en un altre, gent coneguda de vista fora del seu habitat habitual. Aleshores quan no puc evitar pensar de manera graciosa que els falten extres per donar forma al meu dia a dia.

Bon i diferent cap de setmana!

5 comentaris:

Puji ha dit...

Ho he pensat mil vegades, que el meu món està preparat, i em pensava que era l'únic paranòic!

Anònim ha dit...

merda, m'has pillat!!!
t'haig de dir que si... a mi també em paguen!!!

Anònim ha dit...

Joder Eva! digue'm ho a mi! que fot 10 anys que treballo pel programa i encara tinc un contracte temporal!

Gerard Agudo ha dit...

Que graciosos esteu. L'únic que m'enten és en Puji. Serem els únics enganyats?

Eva:Espero que almenys cobris pasta i t'estiris més.

Anònim:No et mereixes més i t'haurien de pagar per objectius ja ja ja

Anònim ha dit...

Collons tio jo també ho he pensat alguna vegada això i mes després de veure la pelicula que no deixa de ser d'aquelles de diumenge a la tarda no? jajajaja