Estrés

Ja són masses les vegades que estic veient que persones que m’envolten, inclús que m’importen més enllà de la simple cordialitat laboral, són víctimes de l’estres produït per la vida del dia a dia i empitjorat per qüestions laborals que es divideixen en impaciències constants, infinits ‘esto es para ayer’ i tasques de primeríssima urgència. Si això li sumem que la majoria dels consells administratius, directors, gerents, etc. eviten, no sé per quin motiu, tractar als seus treballadors com a persones i els tracten com a simple maquinària que està allà per solucionar problemes, els seus problemes abans que el de qualsevol altre, tenim en milers de llocs de treball una bomba de rellotgeria. Si hi ha sort les conseqüències quedaran en unes classes de relaxació durant dos mesos, que l’únic que faran és allargar el calvari fins un ensurt de veritat.

Amb això no vull dir que tots els nostres superiors són persones malèfiques i endimoniades que només volen exprimir-nos fins l’última gota de suor, ja que , per sort no tots són així. És més, a vegades, la culpa es nostra per portar una vida mal organitzada i preocupar-nos per coses que no tenen importància i deixar de banda les que de veritat si la tenen. Terrible defecte humà aquest collons.

Al ritme que anem no m’estranya que una bona part del jovent desitgi trobar una feina com funcionari de mitja jornada i poder gaudir d’una qualitat de vida, molt escassa en els dies que corren, en lloc de matar-se per un lloc de fotocopiador en una multinacional que li reportarà mil euros mensuals pensant que algun dia el pujaran de categoria i li augmentaran el sou. Després surten les patronals, grups d’empresaris i altres preocupats per la falta d’ambició dels joves, és més, en algun cas tenen el valor d’acusar-los de falta de sacrifici.

Sense ànim de semblar un power point del rotllo Tantra, dediqueu-vos a les coses importants i no deixeu que els nervis us mengin per dins i menys que ho facin els nervis dels altres.