Ja farà dos setmanes que vaig arribar d’Itàlia, de la Toscana més concretament que li dona més glamour, i si la meva primera visita al país de la pasta va ser fantàstica, aquesta segona m’ha deixat totalment enganxat.
Us fare cinc cèntims del recorregut…vam volar a Pisa on vam recollir el nostre company de viatge un Fiat Diesel blau que ha donat un rendiment espectacular (1400 Km i un acte heroic de la seva direcció assistida per salvar un ciclista boig). La ciutat de
Pisa permet fer la broma fàcil que es veu dePisa, dePisa, ja que com a encant més captivador és la famosa torre inclinada. La nostra arribada al centre d’operacions (una casa rural envoltada de vinyes i oliveres) va ser dramàtica sort que ens va rescatar la propietària venint-nos a buscar amb el cotxe en un acte que qualsevol personatge de les verdes contrades de França no hagués fet mai.
Ja instal•lats cada dia ens vam dedicar a visitar la zona. La fantàstica ciutat medieval de
Siena, amb les seves contrades i la seva piazza on es realitza la carrera del Palio més important d’Itàlia. Molt a prop la població de
Sant Gimignano amb les seves torres de 3x4 més altes que un Sant Pau signe de riquesa i prepotència i més a l’oest Volterra, vorejant ja l’anomenat desert de la Toscana, grans camps de blat daurats pel sol. A
Florència i vam anar tres vegades, la primera t’atabales, tanta cosa a veure, tants monuments que si en David, que si el Duomo, etc. La segona vegada la gaudeixes, més tranquil•litat, que si Santa Croce, que si unes vistes panoràmiques des de la piazza Miquel Àngel. I la tercera vegada t’enamora, tot i la falta de ‘contaminació lumínica’ de les zones més emblemàtiques, per la nit Firenze, com es diu realment, omple els seus carrers de músics, i d’un ambient especial que fa que el Ponte Vecchio agafi un altra dimensió. I sense oblidar-nos de Lucca, ciutat emmurallada, o San Miniato amb una torre que un home va fer construir no sé molt bé perquè.
No penseu que tot ha estat estrès i pedres, la Toscana per sort et permet relax, des de la platja de Viareggio per sobre amb els seus edificis del passeig marítim modernistes o de Cecina per sota (això si el 90% del territori de platja és de pago), fins a les cales de pedres on és impossible aparcar sense infringir com a mínim 17 normes de circulació prop de Livorno, que per cert és una ferma candidata a ser la ciutat més bruta del món, o sinó sempre us podeu perdre per les carreteres perdudes que serpentegen entre les vinyes.
En fi Itàlia m’agrada i molt. País d’homes que han canviat el món, com Galileo, Miquel Àngel, enterrats a Firenze, Leonardo DaVinci, que com el seu nom indica és de la població de Vinci on per cert vam sopar molt bé. País de conduccions temeràries (un dia en parlaré). País de pasta, pizzes,crostinis i vins com els de la zona Chianti, de restaurants familiars com l’Oh!Barone, que un parell de nits vam visitar. País de curiosament morenos (ja que es passen el dia sota la ‘sombrilla’), i presumits. País molt semblant al nostre, però molt més antic on totes les ciutats tenen un part important de la història d'aquest món, un país on qualsevol poblet de 4 habitants pot tenir una escultura o una pintura de Miquel Àngel que qualsevol important ciutat europea pagaria per tenir-la. I aquesta història queda reflectida en les seves edificacions, monuments, escultures, etc.
Encantat d’haver estat a Itàlia, i pensant quan tornar-hi.
Dia 11. De nou celebrem la derrota, de nou reclamem les nostres llibertats i de nou sembla ser que ningú ens escolta, ni nosaltres mateixos.
Entrades
